És ciència la Filosofia?

Un any més per aquí...

2010-06-11T06:42:00.000-07:00

Aquest ha estat un any en el que hem aprés moltes coses noves però, especialment hem pogut conèixer molts dels filòsofs de la Història de la Filosofia: Heràclit, Parmènides, els Pitagòrics, tots els Presocràtics, els Sofistes, Sòcrates, Plató, Aristòtil, Epicur, Estoics - Plotí, St. Agustí, St. Anselm, St. Tomàs, Ockham, Bacon, Descartes, Spinoza, Leibniz, Locke, Berkeley, Hume, Voltaire, Montesquieu, Rosseau, Kant, Mill, Schopenhaver, Nietzsche i, personalment, he treballat sobre una filòsofa del s.XX, María Zambrano.

Penso que aquests dos anys del Blog de Filosofia han estat molt interessants i a més a més ha estat una manera diferent d'aprendre. Ara, després de fer la selectivitat, amb els textos de Mill i Descartes, marxem de vacances!!

Projecte 6: María Zambrano - Audio

2010-04-23T11:38:00.001-07:00

Aquí us deixo l'últim treball sobre María Zambrano. Espero que us agradi:

Gràcies a Tots! I Bon Sant Jordi!

Activitat 25: Kant (1724 - 1804)

2010-04-22T05:43:00.000-07:00

"No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, perquè amb quin mitjà hauria de ser despertada la capacitat de coneixement per exercir-se si no és amb objectes que commouen els nostres sentits i ara provoquen per ells mateixos representacions, ara posen en moviment l'activitat del nostre enteniment perquè les compari, les lligui o les separi i elabori així la matèria bruta de les impressions sensibles per aconseguir un coneixement dels objectes que s'anomena experiència? Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots.

Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experièncial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.

Hi ha, doncs, almenys una qüestió que encara necessita una recerca més detallada i que no s'ha d'enllestir de seguida a la primera ullada: la qüestió de si hi ha un coneixement semblant, independent de l'experiència i de les impressions dels sentits. Aquests coneixements s'anomenen a priori, i es distingeixen dels empírics, els quals tenen les fonts a posteriori , això és, en l'experiència."

Crítica a la Raó Pura , Introducció , I

El text anterior pertany a la introducció de la Crítica de la Raó Pura de Kant. En el text Kant ens parla de que tot coneixement comença amb l’experiència ja que amb els objectes que percebem pels sentits ens permeten lligar, comparar…Però, no per això el coneixment s’origina tot ell en l’experiència. Segons Kant, s’inicia amb el que ell anomena impressions, aquestes en el moment que les captem cada subjecte li donem una forma i gràcies a la capacitat de conèixer unifica aquestes impressions. Kant afirma que hi ha dues formes de coneixement allò que rebem per les impressions i allò que produïm per la nostra facultat de coneixer. D’aquí és qüestiona de que si existeix un coneixement independent de l’experiència, allò que és pur i és el que anomena a priori, d’altra banda els distingeix dels quals depenen de l’experiència i, per tant, són empirics que els anomena a posteriori.
Per tant, Kant està d’acord amb que tot coneixement comença amb l’experiència i les impressions però afirmant que aquestes soles no poden fonamentar el coneixement.

Projecte 5: María Zambrano Alarcón

2010-04-16T07:00:00.001-07:00

Durant tot l'any he anat treballant amb una filòsofa del segle XX i aquí deixo un Powerpoint de tota la seva vida-Pensament-Obra. Espero que us agradi:

María Zambrano Alarcón

View more presentations from marta.alvarez.

Activitat 24: Moral Hume

2010-04-08T11:23:00.000-07:00

112. (V). Sembla evident que els fins últims de les accions humanes no poden ser explicats, en cap cas, per la raó, sinó que es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gènere humà, sense dependència de les facultats intel·lectuals. Pregunti’s a un home per què fa exercici; contestarà que perquè desitja conservar la salut. Si se li pregunta llavors per què desitja la salut, respondrà al punt, perquè la malaltia és penosa. I si es prossegueix l’enquesta i es desitja saber la raó per la qual odia el dolor, no en podrà donar cap. És aquest un fi últim, que no va referit a cap altre objecte. Potser a la segona pregunta, per què desitja la salut, pugui contestar també que és necessària per a l’exercici de la seva vocació. Si se li pregunta que per què desitja això, contestarà, sense més, que perquè desitja diners. Si se li pregunta per què?, contestarà que és un instrument de plaer. I és absurd preguntar-li la raó d’això. És impossible que hi hagi un procés in infinitum; i que una cosa pugui ser sempre la raó per la qual una altra és desitjada. Quelcom ha de ser desitjable per si, i pel seu acord i conveniència immediata amb el sentiment i l’afecte humans.

El text anterior, pertany a Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I de Hume. En el text, Hume parla de que les accions humanes en cap cas són essencialment racionals, com altres filòsofs havien dit anteriorment (Plató, Aristòtil), és a dir, situar la raó en el principi per tal d’explicar-ho tot. Per això Hume assegura que la raó no pot promoure totes les accions ja que són els sentiments i les afeccions els que ens porten a fer o sentir les diferent coses. D’aquesta manera assegura que és una reacció emotiva i no pas racional. Ens posa l’exemple del cas de preguntar a una persona per què fa exercici i en aquest exemple es veu que conforme anem preguntant anem trobant diferent raons que ens fan arribar a la conclusió que darrere de les accions no hi ha una mateixa raó racional sinó que són els desitjos, sentiments o afeccions que porten a la persona a duu a terme aquella acció o activitat. Per tant, per a Hume, l’origen de les idees morals es troba en el cor de l’home, a l’interior on situem els nostres sentiments que ens impulsen a mouren’s. D’aquesta manera podem sintetitzar que els sentiments formen part de nosaltres i que així doncs no és la raó la que guia les nostres accions.

Projecte 4: L'obra de María Zambrano: El pensament

2010-04-07T08:35:00.000-07:00

“Nada de lo real ha de ser humillado”

Parteix de dues qüestions: raó poètica i creació de la persona. La raó poètica està inspirada per la “raó vital” d’Ortega. La raó-poètica, el mètode, s'inicia com coneixement: visió poètica, amatent a la recepció, a la visió reveladora. La vigilant atenció, esdevé receptiva. Després, la raó actuarà revelant; la paraula s'aplicarà en el traç dels símbols i més enllà, on el símbol perd la seva consistència quotidiana, mantindrà tan sols el vincle. És quan la raó-poètica apareixerà, com acció metafòrica, essencialment creadora de realitats i abans de res de la realitat primera: la de la pròpia persona que actua transcendint-se, perdent-se a si mateixa. Aquest tema forma un mètode adequat per la consecució del fi poposat que és la creació de la persona. Aquest el separa en quatre punts: L'home com ésser que pateix la seva transcendència, la fenomenología del temps, la forma somni i la qüestió ètica: l'acció essencial. Zambrano considera que l'home ha d'esgotar les seves formes actuals per què el possible continuï obrint-se: donar pas a l’irrealizable. Poc sabrem del que som capaços si no ens sotmetem a noves exigències. Parlant del racionalisme, aquest no preten descobrir l’estructura de la realitat sinó que, recolza el poder desde la seva presuposició, la realitat ha de ser transparent a la raó, una i intel•ligible. Situat entre veritats definitives, l’home deixa de sentir el pas del temps. La preocupació de Zambrano és humanitzar la història y la vida personal. Aconseguir que la raó esdevingui un instrument adequat pel coneixement de la realitat. Humanitzar la història, assumir la pròpia llibertat.

Enllaços:

http://www.nueva-acropolis.es/filosofia/Articulos/MZambrano4.htm

http://fcgjung.com.es/art_45.html

http://www.fundacionmariazambrano.org/ver.aspx?p=mariazambrano/pensamiento&m=mar

http://cvc.cervantes.es/actcult/ZAMBRANO/acerca/moreno.htm

Activitat 23: Hume (Déu i realitat exterior)

2010-03-25T11:10:00.000-07:00

El text anterior pertany al Tractat de la naturalesa humana de Hume. En el text Hume ens parla de la filosofia de la creença i de la realitat exterior. Segons Hume arribem a coneixer els cossos o la matèria a partir de les nostres idees i impresions internes i que són fruit d’una experiència personal de cadascú. I el coneixement seria una composició que anem fent de les nostres idees. Per tant, tot raonament humà queda reduït a l’experiència i la creença que l’acompanya i esta produïda per l’hàbit, la repetició. Per aquest motiu, com podem coincidir o demostrar l’existència dels objectes de la realitat externa? A Hume el porta a dues conclucions una seria que nomes podem coneixer allò que se’ns apareix i no allò que és (fenomenisme) i la segona que no podem arribar a conèixer la realitat deslligant-la de la causa (esceptisisme). Ell no nega l’existència de la realitat exterior sino nomes la creença de que hi són. I que és quelcom innavitable i que tothom la té. Respecte a la existencia de Déu afirma que no la podem demostrar i que, per tant, no la podem conèixer, ja que no podem veure la relació causa-efecte. Hume es mostra com un agnostic al no poder-la demostar aquesta causalitat, si que es pot conèixer l’efecte (la creença) pero no podem veure la causa per què no podem demostar l’existència de Déu.

Activitat 22: Hume 2

2010-03-24T04:49:00.000-07:00

El text anterior pertany al Tractat de la naturalesa humana de Hume. Hume ens fa una crítica de la relació de causalitat i ens parla d'Adam, com el primer home. Adam no té experiència anterior i, per tant, no parteix d'aquesta. No té passat, no té cap costum. Hume afirma que allò que ens ha passat no vol dir que s'expliqui en el futur i que no es contradictori que les lleis de la natura canvïn en el futur.
Ens parla del costum, on diu que estem determinats per aquest a suposar el futur d'acord amb el passat i ens posa l'exemple d'unes boles de billar. De la bola no podem deduir res, la raó no pot dir res. No trobarem cap argument que ens faci determinar que l'afecte estarà d'acord amb l'experiència passada. Per tant, podem estar segurs que entre causa i efecte no pot haver-hi una relació necessària. No podem trobar certesa absoluta del futur respecte del passat.

Activitat 21: Hume (1711 - 1776)

2010-03-22T11:05:00.000-07:00

“Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.”

El text anterior pertany al resum d’ Extracte del «tractat de la naturalesa humana de Hume. Hume ens parla de dos enunciats que són les relacions d’idees i les qüestions de fet. En aquest cas, utilitza les boles de billar per parlar-nos de la relació causa-efecte que estan presents als sentit. Ens parla doncs, de les qüestions de fet on diu que són contingens i que, per tant, depenen de l’experiència. No les podriem saber pel simple raonament. Al text afirma que tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Per tant, l’experiència és l’únic critèri. Hume per molt que prova l’experiment amb boles iguals o semblants, o bé en unes circumstàncies iguals o semblants, pot deduir que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre al de l’altra.

Activitat 20: Existeix el "jo"?

2010-03-17T07:06:00.000-07:00

Molts filòsofs han volgut demostrar l’existència del “jo” com Descartes o bé com Hume qui va afirmar que el jo no és una cosa immutable sinó que és un conjunt de percepcions que la imaginació uneix, al contrari que Descartes. Segons la meva opinió penso que el “jo” no és pernament ni inmutable com diu Hume. Ja que nosaltres no som els mateixos que fa uns anys. Desde que neixem fins que morim el jo és va transformant, va canvian de manera de pensar, d’interpretar la realitat, les percepcioms o bé les emocions. Per això, penso en un jo flexible que està en continu canvi segons les experiències viscudes. Per tant, jo no soc jo sempre. Hi ha persones que es miren en una foto i que no s’identifiquen amb elles mateixes i no nomes fisicament sinò de la manera que es veuen o que pensen. Això si, hi ha com una mena d’essencia de la persona que es present a llarg de tota la seva evolució. Com a síntesi, penso que el nostre jo esta en continu canvi i , per tant, no es la mateixa cosa al llarg de la nostra vida ja que podem enriquir o ampliar el nostre coneixement i això pot fer canviar la manera de percebre les coses i pert tant del nostre jo. Pero encara que canvi el jo existeix.

Activitat 19: Text Selectivitat Descartes

2010-03-10T11:19:00.000-08:00

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
El text anterior pertany a El discurs del mètode de Desacartes. En el text Descartes ens parla sobre l’enteniment. Afirma que no podem entendre les coses com a reals mitjançant els sentits i que, per tant, aquests ens enganyen, aquest ens fan creure el que no es. Per això, Descartes assegura que sense la intervenció de l’enteniment no podem assegurar ni afirmar res com a real, existent.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:
a) inintel•ligible: allò que no es pot assegurar i per tant no ho podem entendre.
b) imaginació: idees que ens fa creure, imaginar el món dels sentits.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.
L’objectiu del pensament cartesià era arribar a l’evidència. I per tal d’arribar-hi hem d’olbidar tot allò que no segui cert, allò dubtós. En la frase anterior Desacrtes en dona a entendre que mitjançant els sentits no es pot arribar a la certesa ja que els sentits ens poden enganyar i si ens poden enganyar un cop ho podon tornar a fer i , per tant, el coneixement sensible és el coneixement de les coses problables i les probables son dubtoses. En aquest sentit només l’enteniment és qui ens portarà a poder coneixer aquesta certesa, aquesta realitat existent. Per tal d’arribar a aquesta veritat Descartes va elaboarar el Mètode on defensa la simpliciat de les coses. Ens presenta les seves quatre regles del mètode i afirma que aquestes s’han de seguir d’una manera ferma i constant. Mitjançant aquestes quatre regles hem de poder augmentar el coneixement i no pendre allò fals com a vertader.
En la primera, Descartes afirma que no hem de pendre res com a vertader sinó coneguem una evidència que ho és, que no dona lloc a dubtes. En la segona, ens diu Descartes que hem de dividir aquesta dificultat en moltes parts fins trobar la millor solució. En la tercera, consisteix a partir dels coneixements més simples de manera esgraonada fins allò més complex. I l’última, la quarta, Descartes ens parla de fer enumeracions el més complertes i generals possibles per garantir que res no quedi fora. Amb aquestes quatre regles volia arribar a la veritat però, també, com he dit anteriorment, es va plantejar el dubte per tal d’arribar a l’evidència i per això va elaborar el dubte metòdic. Primer, va dubtar dels sentits com a mitjans per coneixer la realitat. Ja que aquests ens enganyen, a vegades. En segon lloc, va dubtar dels pensaments que tenim estan desperts ja que podien apareixer també en els sommis, per tant, va decidir que no eren mes veritables les coses que les il•lusions dels seus sommis. I per ultim, va dubtar de les matematiques. Per tant, Descartes arriba a la conclusió que del que no podem dubtar és de que estic dubtant, per tant penso. I és aquí on troba la primera evidència el “jo”. D’aquí, la seva expressió “de cogito ergo sum”.

4- Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del jo) que pugui trobar-se en la història del pensament.
Descartes afirma que l’ésser humà està format per dues subtàncies: la subtància pensant, que en aquets cas seria l’ànima o ment i la subtància externa que seria el cos. Totes dues subtàncies són independents l’una de l’altre i, per tant, una existeix sense la necessitat de l’altre. La mort del cos no segueix a la de l’ànima. Per tant, per una banda l’ànima és immortal i per l’altre queda garantida la llibertat de l’home, encara que el cos està determinat a les lleis de la natura, en canvi l’ànima no. En conclusió, Descartes assegura un dualisme entre ànima i cos en que tots dos són independents i que la unió que pateixen és accidental.
Aquest dualisme cartesià el podem comparar amb el dualisme platònic. Plató també afirmava que cos i ànima eren dues realitats heterogenias. El cos és una presó per l’ànima i, per tant, que la naturalesa de l’ànima no és està amb el cos. Mentre està en el cos l’ànima espera alliberar-se del lligam de les coses sensibles per tal de tornar al seu origen primitiu. Plató també defensa que aquesta unió és accidental i que l’ànima és el principi que mou el cos i que per tant, el cos en si no és res.

5- Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos?
Segons la meva opinió penso que si ja que Descartes ens dona a entendre que l’ànima és la substància pensant i per tant, té el coneixement.

Activitat 18: Existeix la realitat fora de la ment idependenment que jo la pensi?

2010-02-11T08:18:00.000-08:00

És una de les preguntes dificils de contestar però, Descartes va asegurar que allò que és indubtable és que “jo” existeixo i per tant, si jo existeixo vol dir que els altres també existeixen per què també s’identifiquen com “jo”. Així que, la reallitat esdevé quan hi ha un “jo” pensant i aquesta relació entre el jo i el pensar que Descartes resumeix amb, cogito ergo sum, és el que determina la realitat.
Però com sabem que el que estem pensat és real? Ja que els sentits ens poden enganyar i per tant no poder captar la realitat tal com és. D’aquesta manera, des del meu punt de vista penso que és difícil poder constatar si existeix el que hi ha fora de la ment però si que és evident l’existència del “jo” pel fet que el que si que és real és que estem pensat. Per tant, el que té la condició de real és el fet de jo estic pensant una cosa però el que no podem demostrar és l’existència d’una realitat única per a tothom. Per què cadascú tindrà un coneixement d’aquesta realitat segons la seva manera de pensar i depenen dels seus sentits.

Activitat 17: Descartes (1596 - 1650)

2010-02-10T07:18:00.000-08:00

4. El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."

El text anterior de Descartes ens parla sobre el dubte metòdic i el cogito. La seva capacitat d'observar les coses i d’investigar sobre la veritat el van fer plantejar-se aquest dubte metòdic a partir del qual arribaria a la veritat. Va dubtar per criticar de totes les opinions que hem acceptat fins al moment. Aquest dubte lliga amb la seva primera regla on afirma que no hem de pendre res com a vertader sinó en tenim una evidència clara. Primer, va dubtar dels sentits com a mitjans per coneixer la realitat. Ja que aquests ens enganyen, a vegades. I per tant, que les coses probales i que ens enganyen son dubtoses. Descartes va observar que cadascú tenia una manera de raonar fins adonar-se que el que deia ell també podia equivocar-se. En segon lloc, va dubtar dels pensaments que tenim estan desperts ja que podien apareixer també en els sommis, per tant, va decidir que no eren més veritables les coses que les il·lusions dels seus sommis. I per últim, va dubtar de les matemàtiques. Un dubte radical. Per tant, Descartes afirma que podem dubtar del sentits, de la realitat, de les veritats matemàtiques, però del que no podem dubtar és de que estem dubtant, per tant que pensem. I és aquí on troba la primera evidència el “jo”. D’aquí, la seva expressió de "cogito ergo sum".

Projecte 3: Influències que rep María Zambrano

2010-02-09T10:29:00.000-08:00

Va ser deixeble, de José Ortega i Gasset, i també de Zubiri i García Morente. María Zambrano purifica la tradició filosòfica occidental rebuda per boca d'aquests mestres del pensament i la paraula. Les seves preferències filosòfiques van ser els clàssics grecs, Plotí i Spinoza, el pensament dels quals alhora ètic i metafísic es trobava més d'acord amb la seva pròpia forma de sentir. Deixa una obra on es conjuguen la intel•ligència i la sensibilitat, es va acostar a filòsofs tan dispars com els Pitagòrics, Séneca, Ibn Arabi, Heidegger o Nietzsche; va escriure, així mateix, sobre creadors de l'època clàssica com Plató i Sòfocles.

Encara que no només als filòsofs deu la consecució de la seva particular forma de pensar, sinó també a autors que pertanyen de la psicologia, la mística, i l'antropologia de la religió.

Zambrano considera històricament els gèrmens d'una possible raó mediadora entre la violència del pensament i els anhels oblidats de la vida: l'estoïcisme i el pitagorisme i la seva continuació, el neoplatonismo.

Pàgines d'interès:

http://www.nueva-acropolis.es/filosofia/Articulos/MZambrano4.htm

http://cvc.cervantes.es/actcult/zambrano/acerca/moreno.htm

Activitat 16: Creus que es pot demostrar l’existència de Deú?

2010-01-25T04:40:00.000-08:00

Amb el pas del temps molts filòsofs han volgut demostrar l’existència de Déu a partir de la raó. Tot hi això, personalment penso que l’existència de Déu no es pot demostrar racionalment, ja que mai ningú la pogut veure ni tocar ni te constància física de la seva existència sinó, que és una qüestió de creure o no creure. Les persones que creuen tenen un concepte de Déu, però, tan sols es una concepte ja que tampoc tenen arguments per poder-ne demostrar la seva existència.
Per tant, crec que l’existència de Déu no és possible i és molt diferent creure que existir. Però, defenso la idea de que cadascú tingui fe i pugui creure en Déu.

Activitat 15: Carta a Meneceu

2010-01-11T11:11:00.000-08:00

1. Idees principals:
La carta anterior d’Epicur a Meneceu ens parla de que la filosofia és per totes les edats, tant per els joves com per als vells, però Epicur ho relaciona tot amb la felicitat. Considera que filosofar és apostar per la felicitat ja que viure feliç és viure una vida perfecta, com els déus. També ens parla del tema de la mort. Afirma que no hem de témer a la mort, ja que quan la mort hi és nosaltres ja no hi sóm i quan nosaltres hi som, la mort ja no hi és. Epicur també fa referència a l’hedonisme, el principi del plaer i el dolor, on ens parla del plaer com a moderació del aliments ja que els aliments senzills ens proporcionen els mateix plaer que els exquisits.

2. Títol: Viure feliç, és viure bé.

3. Comentari i Comparació:
La Carta a Meneceu és un resum de les teories d’Epicur on ens parla de la vida, el plaer i la felicitat. Per tal de viure bé, s’ha de ser feliç i Epicur considera que a totes les edats és possible. Contrari al pensament d’Arstòtil que creia que els joves no ho podien arribar a entendre. Sobre el tema de la mort Epicur pensa que no l’hem de témer ja que el bé i el mal resideixen en les sensasions i per tant no l’hem de témer per què la mort és com diu en el text la privació de sensacions. La mort no ens ha d’afectar ja que si nosaltres patim la mort abans de viure-la no viuren d’acord amb la felicitat i no em de patir ja que com considera Epicur que nosaltres hi som la mort no hi és i quan nostres ja no i som la mort i és. El savi és aquell qui viu sense angoixes i no tem ni a viure ni a morir i considera que la vida és viure feliç en el present. Els plaer són aquells que porten a l’inici i a la fi de viure feliç, per tant, viure és buscar aquests plaers. Però, també hem de saber escollir i trobar la moderació per què aquell plaer moderat és aquell plaer prudent. Per això, Epicur considera que menjar aliments senzills poden proporcionar el mateix plaer que un d’exquisit que tots dos satisfan el dolor, que en aquest cas és la fam. El plaer és l’única finalitat i és com diu en el text, el no sentir dolor ni trasbals en l’ànima. Per Epicur aquest plaer “viciós” no és el que ens guia ni ens porta la felicitat, per què de totes aquestes altres coses considera que el principi és el seny i aquest és qui ens ajuda a portar una vida justa i correcte. Viure feliç va acompanyat de les virtuts. D’acord amb Aristòtil que afirma que un és feliç quan actua segons el que li és més pròpi. Però, Epicur considera que el savi sap viure d’acord amb la raó i que és millor equivocar-se assenyadament que no pas insensatament. Per tant, cal apostar sempre per la raó.
En conclusió, Epicur considera que les persones tenim l’oportunitat de filosofar al llarg de tota la nostra vida, però que hem de viure feliçment i sabent controlar els nostres plaer i desitjos així, aconseguirem viure d’acord amb els dos principis el plaer i el dolor, l’hedonisme.

Activitat 14: Comentari Aristòtil

2009-12-10T04:51:00.000-08:00

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

El text anterior pertany a Aristòtil on ens parla sobre la virtut i sobre el terme mitjà de les coses. Afirma que el terme mitjà és aquell que està tant allunyat de l’excés com del defecte. El terme mitjà troba la moderació per exemple, entre covardia i temeritat trobaríem el valor així com entre l'avarícia i la prodigalitat trobem la generositat. Per tant, la virtut, segons Aristòtil, és un hàbit adquirit i desenvolupat a través de l’ensenyament i la repetició dels bons hàbits i que es refereix a passions i accions i per tant, com diu al final del text, en aquest hi ha excessos i defectes que cadascú a de trobar el seu terme mitjà.

Activitat 13: Què és primer l’ou o la gallina?

2009-12-03T10:57:00.000-08:00

És una de les preguntes què tothom s’ha plantejat alguna vegada, però realment, deixant de banda el que ens demostra la ciència, ens l’hem plantejada, segons el pensament de l'Aristòtil?
D’entrada tothom pensa que l’ou existeix primer, però d’aquí sorgeix la pregunta de qui va pondre aquest ou, però si diguéssim que primer va ser la gallina sorgiria la pregunta que d’on va sortir aquesta gallina. Per això, per aquesta qüestió Aristòtil planteja la distinció entre potència i acte, per justificar aquest canvi. Per tant, intenta superar Heràclit i Parmènides en elaborar la seva teoria del canvi, ja que, el canvi té lloc entre contraris. Considera que el canvi és el pas d’un estat a un altre, és a dir, de la privació a la forma. L’ou seria la privació, l’estat inicial i la gallina la forma, per tant, l’ou seria la gallina en potència. I la gallina ja seria l’acte, ja que és allò quan un ésser ja és fet. En conclusió, penso que segons Aristòtil la gallina va ser abans que l’ou per què els éssers tenen a dins seu capacitat de transformació per això, la gallina comença a ser en potència en l’ou.

Projecte 2: Context Històric

2009-12-02T10:35:00.000-08:00

Context històric de 1904 - 1991

Maria Zambrano va néixer l’any 1904 a Vélez-Màlaga. Espanya vivia marcada per un règim de Restauració. Durant aquest període van sorgir una nova generació de polítics i nous moviments socials (republicanisme, obrerisme, nacionalisme). Però tensions socials van provocar l’augment de conflictes i la fallida del sistema, finalment, es va consumar el 1923, amb el cop d’Estat de Primo de Rivera que va posar fi al parlamentarisme i va instal·lar una dictadura militar. També, al 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial que va finalitzar el 1918. La dictadura de Primo de Rivera va estar marcada per una suspensió de la Constitució, prohibició dels partits..., però l’any 1930 va entrar en crisi amb el rebuig polític i social i la fi del suport del monarca, Alfons XIII, fet que al 1931 es produís la seva dimissió.

Al 1931 és van fer unes eleccions municipals que van donar la victòria a les forces republicanes. El monarca va renuncia al tron i es va proclamar la República. La República, però, va néixer en circumstàncies difícils. El feixisme havia començat el seu creixement a Europa i posava en perill tot sistema democràtic. El triomf del front popular d’esquerres el 1936, va ser la força per què els enemics de la República agafessin les armes. La conspiració militar comptava amb el suport de les forces de la dreta. El 14 de Juliol es va produir l’assassinat de Calvo Sotelo. Això va ser l’inici de la Guerra Civil espanyola que va durar del 1936-1939. El 1939, les tropes franquistes van arribar a la frontera pirinenca i va néixer una dictadura que va consolidar a Franco com a poder absolut d’Espanya. Molta gent es va haver d’exiliar com és el cas de Maria Zambrano, que va estar a París, Nova York, L'Havana. El 1939 també es va desencadenar la Segona Guerra Mundial que va finalitzar el 1945.
Espanya continuava amb la dictadura, tot hi que amb forts moviments socials d’oposició. Però a la mort de Franco el 20 de novembre de 1975, va deixar enrere la dictadura actual per una democràcia. Durant el govern de Suárez – Calvo Sotelo, el 23-F de 1981, és va produir un cop d’estat del coronel Tejero, però va ser condemnat i processat. L’any 1982 va entrar al govern Felipe González. Maria Zambrano va morir el 1991 en ple govern socialista.

Activitat 12: Aristòtil o Plató?

2009-12-02T07:46:00.000-08:00

Aristòtil era deixeble de Plató, però en la seva filosofia podem trobar una crítica a la teoria del seu mestre. Plató defensava que existeixen dos móns el sensible i l’intel·ligible on en el món sensible ens presenta aquella realitat visible, perceptible, és a dir, el món de les coses i el món intel·ligible és on es troba la realitat per si mateixa, la idea de les coses i per tant, que no podem mai assolir les idees sinó podem arribar al món intel·ligible. Per altra banda, Aristòtil considera que el món intel·ligible no existeix i en la seva teoria ens parla de la matèria i de la forma com a substàncies individuals. La matèria de l'Aristòtil correspondria amb el cos de plató i en canvi l’ànima, l’essència de les coses és trobaria en la forma. Aristòtil defensa que la forma és immanent deixat enrere la teoria Platònica de què les idees són transcendents. La bellesa no existeix en un món intel·ligible sinó que existeix en les coses. Aristòtil defensa una teoria realista per això, segons la meva opinió penso que és més creïble la seva teoria ja que si observem la teoria platònica, no podem explicar ni tenir proves de l’existència del món intel·ligible, món que segons Plató, és el món de les idees, de l’essència de les coses. Per això, penso que la teoria de l'Aristòtil és molt més coherent i li podem trobar més sentit que no pas en la teoria platònica, ja que si les idees són l’essència de les coses no és possible que estiguin separades.

Activitat 11: Comentari Text Fedó (2)

2009-11-19T08:22:00.000-08:00

En el fragment anterior de l’obra de Plató, el Fedó, podem observar un diàleg entre Sòcrates i Cebes. El Fedó, pertany a l’època de madirasa de Plató i on també podem veure un clar exemple del mètode socràtic mitjançant el diàleg i les preguntes, qüestions que es van plantejant. Sòcrates intenta convença a Sebes que les ànimes han de ser a l’hades ja que despres tornaràn a ressorgir. Per fer-li entendre parla del argument de la lluita de contraris, que afirma que totes les coses tenen i sorgeixen del seu contrari. A travès de diferents exemples, Sòcrates, mostra la teoria dels contaris. El fort i el dèbil, gran o el feble, el petit o el gran,... D’aquesta manera conclueix que les ànimes han de venir de l’Hades, ja que la vida sorgeix també de la mort com tots els contraris. L’ànima espera a l’Hades la nova incorporació al cos.

Activitat 10: Text del Fedó

2009-11-18T08:14:00.000-08:00

«És possible que hi hagi una drecera que ens porti, amb l’ajuda de la raó, al terme de la recerca, ja que mentre tenim un cos i la nostra ànima es troba contaminada amb un mal semblant mai no podrem aconseguir adequadament el que desitgem. I afi rmem que el que desitgem és la veritat. Ara bé, el cos ens proporciona mil preocupacions a causa del seu necessari manteniment. A més a més, si sobrevé qualsevol malaltia, ens
impedeix anar a la captura del que és real. Ens omple d’amors i de desigs, de temors i fantasmes de tota mena i d’un munt de nicieses, de tal manera que, com diu la dita, sota el seu domini no podem mai ni tan sols posar-nos a ¡ pensar. Les guerres, les dissensions, les baralles no tenen cap altra causa que el cos i els seus desigs. En efecte, és per culpa de la possessió dels ¡diners que s’originen les guerres; i és el cos el que ens obliga a tenir diners, ja que hem de procurar-li el que calgui com a esclaus. Se’n segueix que, a causa de tot això, no tenim lleure per cultivar la fi losofi a. I el pitjor de tot és que, si algú de nosaltres arriba a deslliurar-se d’ell i es posa a investigar alguna cosa, inesperadament ens ataca, precipitant-se per qualsevol lloc, mentre estem investigant, fent fressa i confusió, de manera que per culpa d’ell ens resulta impossible arribar a veure la veritat. Al contrari, és cosa comprovada que, si hem de conèixer clarament alguna cosa, ens hem de desempallegar d’ell i hem de contemplar amb l’ànima sola la realitat en si mateixa. Aleshores, pel que sembla, assolirem allò que desitgem i que diem que és l’objecte del nostre amor, la saviesa; segons indica el raonament, això serà quan hàgim mort, no en aquesta vida. En efecte, si amb el cos no és possible conèixer res de manera absoluta, se segueix una de dues coses: o bé no posseirem mai el saber, o bé el posseirem quan haguem mort. Perquè aleshores l’ànima quedarà sola en si mateixa, separada del cos; però abans no. I mentre encara vivim, pel que sembla, ens acostarem més al saber en la mesura en què no tinguem relació ni comunió amb el cos, exceptuant el que sigui d’absoluta necessitat, i no ens contaminem de la seva natura, sinó que procurem mantenir-nos-en purs fi ns que el déu ens alliberi. D’aquesta manera, una vegada purs i deslliurats de la insensatesa del cos, probablement ens trobarem amb els qui són semblantment purs i coneixerem per nosaltres mateixos el que és pur. [La veritat possiblement és aquesta.] Perquè em temo que al qui no és pur no li està permès d’assolir allòque és pur.»

El text anterior pertany al llibre del Fedó de Plató. En el text Plató ens dona la seva opinió sobre la relació entre el cos i l’ànima. Afirma que el cos el que només ens porta són preocupacions i no podem aconseguir el que realment volem. Ens porta desitjos, amors i temors que, com diu en el text, sota el seu domini no ens deixen pensar. Per tant, l’objectiu del filòsof és conèixer la veritat i com que per mitjà del món intel•ligible, és a dir, el cos no el pot assolir, com a consegüent el filòsof no ha de témer a la mort. Desprès de la mort l’ànima quedarà sola per ella mateixa, separada del cos i això ens permetrà assolir aquesta veritat que quan l’ànima està dins del cos no podem captar. Per tant, només assolirem el coneixement pur quan l’ànima és deslliuri del cos i puguem captar les coses per si mateixes, en estat pur.

Activitat 9: Esquema de L'obra del Fedó

2009-11-18T07:22:00.000-08:00

Activitat 8: El coneixement racional

2009-11-10T08:15:00.000-08:00

"És raonable sostenir que ni tan sols existeix el coneixement, Cràtil, si totes les coses canvien i res no es manté. Car si això mateix, el coneixement, no deixés de ser coneixement, romandria sempre i seria coneixement. Però si, fins i tot, la forma mateixa del coneixement canvia, simultàniament canviaria a una altra forma de coneixement i ja no seria coneixement. Si sempre està canviant, no podria haver sempre coneixement i, d'acord amb aquest raonament, no hi hauria ni subjecte ni hi ha objecte de coneixement; si existeix allò que és bell, allò que és bo i cadascun dels éssers, és evident per a mi que el que ara diem nosaltres no s'assembla gens al flux ni al moviment."

El text anterior de Plató pertany a l’obra de Cràtil, obra de la seva segona època on Plató ja que el seu propi sistema filosòfic. El text ens parla del coneixement i de la seva existència. Plató, es pregunta que si totes les coses canvien i res no és manté el coneixement de les coses no és mai absolut. Per tant, si sempre està canviant no podríem trobar el coneixement en si mateix, no podem diferenciar la relació entre objecte i subjecte de coneixement. El que haurem captat avui de les coses demà haurà canviat i, per tant, si ha canviat no haurem captat el coneixement en si. En el món sensible, no podem captar les coses ni adquirir coneixement, ja que tot està en un fluix, en un canvi continu. Plató acaba explicant que allò que és bell o bo de cadascú dels éssers no pot canviar, i per tant, no ho podem captar a través del món sensible, sinó a través del món intel·ligible que és aquell que condueix als éssers, persones a la veritat.

Activitat 7: El mite de la caverna (món actual)

2009-10-27T12:56:00.000-07:00

Podríem dir que alguns dels elements presents al mite de la caverna es podríem veure reflectits en el nostre món actual, la nostra vida en el present. El foc és el que fa possible que els presoners puguin veure les imatges, igual que nosaltres podem veure la nostra realitat. Els presoners a la cova viuen lligats, com els ha tocat, com molts de nosaltres, que sense voler, vivim envoltats de coses que ens fan creure que són reals i que les necessitem per què són així. Però, aquella persona que decideix pujar, per veure la llum (el sol), per veure la realitat en que viu sense deixar-se emportar per aparences és quan descobreix el gran muntatge i surt de l'engany que el portava a seguir un camí. Però com diu Plató, és aquí quan aquesta persona ha de tornar per explicar als altres, la realitat. Però, quan aquesta persona decideix sortir?, quan pot saber com realment està vivint sota un món irreal i que no és lliure per fer el que vol.

Activitat 6: El mite de la caverna

2009-10-26T12:17:00.000-07:00

Comentari:

El text del Mite de la Caverna de Plató, és un diàleg entre Sòcrates i Glaucó. En el diàleg comença explicant una situació d’uns presoners que viuen dins d’una cova, estan lligats i creien en unes ombres que els projectaven. Aquests presoners vivien enganyats i creien que aquestes ombres eren reals. Més endavant, ens planteja que si agaféssim un home i el portem fora, primer no podria veure res, hauria de patir per poder veure la realitat del món. Però, desprès podria veure la realitat tal hi com és. Al cap d’un temps tornaríem a introduir aquest presoner a la cova, però aquest a l’entrar no podria veure res i els altres no el creurien i pensarien que s’ha tornat cec, i relacionarien aquesta idea amb la de l’ascensió a exterior i tindrien raons per no voler sortir de la caverna. Per què aquests presoners, viuen en la ignorància i desconeixen la realitat i quan l’altre, els hi explica prefereixen seguir amb aquesta ignorància per que creuen que el que hi ha en el món exterior no és la realitat. En aquest text Plató vol explicar la seva teoria sobre el món dels sentits i el món intel·ligible. On Plató fa referència als presoners i a la vida exterior, el món intel·ligible, que origina el món a través de la llum com les persones originaven les ombres que eren per als presoners. Per tant, el món visible o dels sentits, és un reflex del món intel·ligible.

Enllaç:

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/plat7p0h.htm

Activitat 5: Plató

2009-10-21T11:52:00.000-07:00

L'intel·lectualisme moral socràtic: Protàgoras, 352b-c.
"Sòc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces. ¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"

En el text anterior Plató fa referència en que diu que la ciència no dirigeix ni comanda a les persones, sinó que es fa mitjançant l’amor, el plaer, passió...
Per tant, la ciència és quelcom incapaç de manejar l’home i en conseqüència, l’home la pot manejar. Com a tots els textos de Plató, Sòcrates és al que a traves dels diàlegs, fa entendre a la gent la realitat i vol que aquests se’n adonin i reflexionin sobre la pregunta que se’ls està plantejant. Plató, vol aconseguir que la gent vegi el bé i també del mal i que puguin reflexionar per si mateixos. Per això, en el diàleg Sòcrates planteja la pregunta on suposa que la ciència no té res a veure amb l’home o al contrari, que la ciència és quelcom bell i capaç de poder governar l’home. Aquí, mitjançant el mètode Socràtic, vol que l’home per si sol pugui saber el que està bé i el que no ho està.

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/prim1166.htm

Projecte 1: Vida i obra de María Zambrano

2009-10-07T09:14:00.000-07:00

María Zambrano Alarcón va ser una filòsofa assagista espanyola. Va néixer a Vélez-Màlaga el 22 d'abril de 1904, població on va viure fins els quatre anys. Després d'una breu estada a Madrid, la família es traslladà a Segòvia. Uns anys en els quals va coincidir amb la gran amistat del seu pare, Blas Zambrano, amb el poeta Antonio Machado, que va ser fonamental en la seva vida. L'any 1927 assistí a les classes de José Ortega y Gasset i Xavier Zubiri a la Universitat Central de Madrid, completant la carrera de Filosofia i assumint un paper de mediadora entre Ortega i alguns escriptors joves. El 1931 va ser professora auxiliar de la Càtedra de Metafísica a la Universitat Central, càrrec que ostentà fins l'any 1936, alternant aquest treball amb la redacció de la seva tesi doctoral La salvación del individuo en Spinoza.Té amistat amb Luís Cernuda, Rafael Dieste, Ramón Gaya, Miguel Hernández, Camilo José Cela o Arturo Serrano Plaja a través de les Missions Pedagògiques i d'altres iniciatives culturals.

Fins al dia de la seva sortida camí de l'exili, María Zambrano residí successivament a València i Barcelona. Després d'unes breus estades a París i Nova York es dirigeix a L'Havana, on retroba Lezama Lima i és convidada com a professora de la Universitat i del Instituto de Altos Estudios e Investigaciones Científicas. De L'Havana es dirigí a Mèxic, on és nomenada també professora a la Universitat San Nicolás de Hidalgo de Morelia. Entre 1943 i 1944 dictà cursos en el Departament d'Estudis Hispànics de la Universitat de San Juan de Puerto Rico. A l'Havana, viurà fins el 1953, impartint conferències, cursos i classes particulars. Tornant a Europa s'instal•la a Roma fins l'any 1964, relacionant-se amb intel•lectuals italians com Elena Croce, Elemire Zolla i Victòria Guerrini, i espanyols com Ramón Gaya, Diego de Mesa, Enrique de Rivas, Rafael Alberti i Jorge Guillén.

Amb l'article de José Luis López Aranguren Los sueños de María Zambrano s'inicia un lent reconeixement a Espanya de la seva obra. La deterioració de la seva salut física és constant quan el 1978 va anar a Ferney-Voltaire, fins que el 1980 es trasllada a Ginebra. En aquest any, és nomenada Filla Adoptiva del Principat d'Astúries, el que va constituir el seu primer reconeixement oficial. L'any 1981 és recompensada amb el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats, i al seu torn l'Ajuntament del seu poble la nomena Filla Predilecta. En aquesta última etapa l'activitat intel•lectual serà incansable, sent nomenada Filla Predilecta d'Andalusia el 28 de febrer de 1985. El 1987, es constituïx en Vélez-Màlaga la Fundació que duu el seu nom, i el 1988 se li concedeix el prestigiós Premi Cervantes. Finalment el 6 de febrer de 1991 María mor a Madrid, sent enterrada en el seu poble natal.

Obra
Horitzons del liberalisme (1930)
Cap a un saber de l'ànima (1934)
Filosofia i poesia (1939)(FCE Mèxic)
Cap a un saber sobre l'ànima (1950)
L'home i el diví (1953)
Deliri i destí (escrit en 1953 i publicat en 1989)
Persona i Democràcia: Una història sacrificial (1958, reeditat en 1988)
Espanya, somni i veritat
Els somnis i el temps (reeditada en 1998)
El somni creador
Clars del bosc (1977).
La tomba d'Antígona, (1983) (Mondadori Espanya S.A., 1989)
De l'aurora (1986)
El repòs de la llum (1986)
Els bienaventurados (1979)
Per a una història de la pietat (1989)
Unamuno (escrit en 1940 i publicat en el 2003)
Cartes de la Pièce. Correspondència amb Agustín Andreu (escrit en els 70 i publicat en el 2002)
La confessió, gènere literari i mètode (Luminar: Mèxic, 1943; Mondadori: Madrid 1988 i Siruela: Madrid, 1995)

Enllaços:

http://cvc.cervantes.es/actcult/zambrano/

http://www.fundacionmariazambrano.org/

Activitat 4: “Del no-res no pot sortir res”

2009-09-28T04:42:00.000-07:00

Del no-res no pot sortir res, és a dir, tot té un principi etern. Res té un començament ni un final, ja que existeix un ordre, un ordre on el punt d’inici és el punt final, de la mateixa manera que el del final és el d’inici. És com una continuïtat eterna que no s’acabava mai. Però, realment existeix aquest no-res? No podem pensar en el no-res ja que no sabem el que és i si no sabem que és no hi podem pensar i, per tant, no existeix. Una cosa no es pot crear, no pot sortir del no-res de la mateixa manera que nosaltres no hi podem pensar ja que mai no podem pensar en no-res. Si el que és, és i es pot pensar i el que no és, no existeix i no es pot pensar, en conseqüència, del no-res no pot sortir res.

Activitat 3: Parmènides

2009-09-24T04:33:00.000-07:00

“Doncs, t'explicaré (tu escolta i recorda el relat) quines són les úniques vies de recerca pensables: l'una, que és no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l'acompanya; l'altra, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és ( perquè no és factible), ni ho pots pensar”.

“Perquè és el mateix pensar i ésser”'

“Mira amb fermesa les coses que, encara que lluny, es troben, això no obstant, presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l´ésser, ni dispersant-lo totalment per totes bandes segons l'ordre del món, ni reunint-lo.”

''És indiferent el lloc per on puc començar, ja que hi tornaré de bell nou.”

''Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t'ordeno que consideris. He de desviar-te doncs d'aquesta primera via de recerca i desprès d'aquella altra per la qual els homes ignorats caminen bicèfals; (...) són arrossegats, sords, i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per a la qual l'ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.”

En els textos anteriors de Parmènides ens parla de que ell es planteja intentar arribar a alguna cosa estable, immutable. Parla de que existeixen dues vies o camins del coneixement de l’ésser: l’una on diu que allò és i no pot no ser i l’altre, on afirma que una cosa no pot ser la seva contrària, per tant, l’ésser és i el no-ésser no és. Per Parmènides, l’ésser no mora mai, és homogeni, i perdurarà sempre. Desde qualsevol lloc es pot arribar al coneixement de l’ésser, per què és com una esfera, és indiferent pel lloc on comencis sempre tornaràs al mateix punt. La seva filosofia es basa en el monisme ontològic, per tant, l’ésser és una sola realitat i per arribar a conèixer aquesta realitat trobem la via de l’opinió, que és aquella que tracta sobre tot el que podem dir i pensar de l’ésser.

Activitat 2: Heràclit

2009-09-23T04:30:00.000-07:00

''Els homes desconeixen aquesta raó que existeix sempre, tant abans d'escoltar-la com després d'haver-la escoltat, atès que, encara que tot succeeix d'acord amb aquesta raó, s'assemblen a inexperts (...). Els altres homes ignoren el que fan desperts, de la mateixa manera que obliden el que fan quan dormen”.

''Els contraris s'harmonitzen, i, de la diversitat, en
resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia”.

'Entrem i no entrem al mateix riu, som i no som”'.

''Després d'escoltar el lógos, i no a mi, és savi reconèixer que totes les coses en són una”.

En els fragments, Heràclit ens parla que tot segueix un ordre, una raó. Per Heràclit és fonamental la idea dels contraris, i com aquests contraris flueixen de manera que poden estar amb hegemonia o bé, en discòrdia. Però aquests dos contraria formen un tot, és a dir, que es necessiten l’un a l’altre, per tant, un no existeix sense l’altre. En aquest sentit diem que amb la lluita de contraris sorgeix la natura i esdevé la vida. Podrien ser un exemple les cares d’una moneda, que tot i ser oposades o contràries, les dues en conjunt formen part d’un tot, igual que Heràclit diu que totes aquelles coses que contenen oposats en són una. Per ell, res es manté, tot està en continu canvi, tot flueix.

Activitat 1: Anaximandre

2009-09-17T04:16:00.000-07:00

Tormen de nou, curs nou i noves activitats. Espero que aquest curs descombrim coses noves.

"D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà trobem també la seva destrucció,segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia,segons l’ordre del temps."

En el fragment anterior que es conserva de l'Anaximandre, parla de què existeix un ordre en la realitat i que la vida i la mort formen part d’un procés. Un procés en que el punt d’inici és el mateix que el final. I que al llarg de la vida, l’home viu injustícies i retribucions que s’han de fer front.

Per acabar...

2009-05-29T08:02:00.000-07:00

Aquí s’acaba un any de Filosofia. Un any en el que hem après coses que potser abans ni tan sols ens les plantejàvem o que potser no sabíem ni que podien existir. Vam començar el 16 de setembre definint que era la Filosofia i hem acabat amb un Power point dels Fonaments de l’estat social i democràtic de dret. Espero que ens veiem l’any vinent!!

T.13 Fonaments de l’estat social i democràtic de dret

2009-05-22T05:30:00.000-07:00

Fonaments De L’Estat Social I DemocràTic De Dret

View more OpenOffice presentations from marta.alvarez.

L'estat social i democràtic de dret és una forma política que es caracteritza pel compromís dels ciutadans d'anar avançant progressivament cap a establir una societat cada vegada més justa, democràtica, lliure i pròspera.

COMENTARI 7

2009-05-19T07:05:00.000-07:00

Idees principals :
En el text Hobbes, ens parla de què les persones ens imposem unes restriccions quan vivim en estats i que mitjançant aquestes mirem per la nostra pròpia conservació i una vida més grata. També fa referència quan diu que les persones hauríem de fer pels altres, el que voldríem per a nosaltres mateixos que només es pot aconseguir per unes normes si no l’home només faria segons les seves passions.

Títol :
La naturalesa de l’Home

Comentari :
Hobbes en el text ens dóna a entendre que l’home ha d’acceptar les lleis i restriccions que imposa l’Estat. Per què si aquestes no existissin, l’home viuria en una lluita o guerra permanent entre els uns i els altres. Els homes per la seva pròpia passió natural no podrien sobreviure. Per tant, està encontra de tot allò que ens ve imposat per les normes de convivència i d’un estat.

Ciutadania democràtica

2009-05-05T10:38:00.000-07:00

Jürgen Habermas (Alemania, 1929)

Sociólogo y filósofo alemán. Habermas nació en Düsseldorf y estudió en Gotinga, Zurich y Bonn; realizó el doctorado en Marburgo y trabajó como profesor de filosofía en Heidelberg y como profesor de filosofía y sociología en Francfort. De 1971 a 1980 fue director del Instituto Max Planck en Stamberg. La obra de Habermas constituye un ataque radical a la idea de que el positivismo y la ciencia y la investigación modernas son de alguna forma objetivas. Opina que la ciencia y la tecnología están más bien regidas por valores e intereses que a veces contradicen la búsqueda desinteresada de la verdad. Habermas sostiene que la tecnologización de la sociedad y el consiguiente crecimiento de la burocracia han servido, entre otras cosas, para perpetuar las instituciones del Estado y despolitizar a los ciudadanos. De esta forma la razón y la ciencia se han convertido en herramientas de dominación más que de emancipación. Habermas considera que esto no es necesario e imagina un futuro en el que la razón y el conocimiento trabajen en pro de una sociedad mejor. En ese futuro la comunicación humana no debería estar sujeta a la dominación del Estado y los ciudadanos racionales deberían poder actuar en la sociedad de forma libre en el ámbito político. Entre sus obras destacan su monumental Teoría de la acción comunicativa (1981), que puede ser considerada como una teoría global acerca de la sociedad, sobre su origen, su evolución y sus patologías; Historia y crítica de la opinión pública, Teoría y praxis, Ciencia y técnica como ideología, El discurso filosófico de la modernidad y El pensamiento posmetafísico.

- De quina manera l’autor caracteritza la ciutadania en aquest text?
Caracteritza una ciutadania com autolegislació, que incorpora a tots els ciutadans i a tos per un igual respectant-se mútuament.

- Per què diu que el principi de voluntariat ha de ser considerat a l’hora d’entendre la nacionalitat del ciutadà? Perquè la persona ha de reconèixer i acceptar primer que forma part de la seva nacionalitat i, per tant, se li recordaran les seves arrels.

- A què és refereix quan esmenta l’afirmació de la independència nacional? I quan esmenta la realització de la identitat nacional? Per què considera que aquests modes d’entendre la democràcia són excloents? Un territori independitzat d’un estat. Poden marginar una part del territori.

Definicions

2009-04-22T11:51:00.000-07:00

Intel·lectualisme moral: teoria que afirma que és impossible obrar malament expressament. Qui ho fa és per ignorància.

Maièutica: l’art de donar llum a les idees, com la funció de les llevadores.

Hedonisme: Creuen que la felicitat consisteix en el plaer i evitar el dolor.
Felicitat (Aristòtil): és ser home en el sentit més ampli de la paraula i duu a terme l’activitat intel.lectual.
Prudència: proposar-nos els que ens convé en la nostra vida.
Pau interior: fer-se insensible al sofriment i a les opinions alienes.
Aritmètica dels plaers: càlcul dels plaers que descansa en dos supòsits, són igual en qualitat. També és una teoria utilitarista que defensa una suma de plaers i una resta de dolors.
Utilitarisme de la regla: exigeix tenir en compte si l’acció en què ens trobem se sotmet a alguna de les regles que ja considerem morals per les seves conseqüències.
Ètica deontològica: importa més la forma que el contingut.
Imperatiu categòric: ordres que ens ordenen a obrar d’una manera o una altra.
Dignitat humana: conseqüència de l’autonomia que afirma que els éssers que poden intercanviar-se per altres tenen preu, en canvi un ésser autònom és únic, té dignitat.
Intuïcionisme dels valors: captar els valors per intuïció emocional.
Comunitarisme: ètica que afirma que els principis universals allunyen els individus de la comunitat. Defensa les comunitats concretes davant la pèrdua d’identitat i l’individualisme.
Universalisme: ètica que afirma que les comunitats són indispensables per al desenvolupament d´una persona, però la solidaritat comunitària és una solidaritat de grup. I que l’autèntica solidaritat és universal.

Dilema 3

2009-04-15T07:45:00.000-07:00

Què ha de fer el professor?

Crec que el professor no li hauria de pujar la nota. Penso que a la classe hi ha més alumnes i si li puja ho hauria de fer amb tots.

Analitza-ho exposant en una columna les conseqüències que té pujar-li la nota i en un altre no pujar-li.

Si li puja: L'alumne se surt amb la seva. Té una gran satisfacció i felicitat.

Si no li puja: El professor respecta les normes. L'alumnes accepta les conseqüències, no tindrà aquesta satisfacció.

Veus algun conflicte entre felicitat i justícia? On?

A la desició del professor. La felicitat de la alumna o la justicia.

Com resoldria aquest problema un utilitarista de l’acte i un utilitarista de la regla?

Acte: Miraria tot el curs i li pujaria la nota.

Regla: no li pajaria la nota no és just.

Quina regla creus que aplicaria el representant de d’utilitarisme de la regla?

Moral.

Dilema 2

2009-04-15T07:32:00.000-07:00

Què ha de fer l’Alfons? Per què?

Crec que l'Alfons hauria de continuar treballant en aquest feina i trobar-ne una altre més endevant. Ha de pensar en la seva família, ja que és el més important.
L’Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar de la seva família pel benestar de la humanitat? Per què?

No, ha de mirar per la seva família per què és el més prioritari en aquests moments. Tot hi que els problemes de la humanitat no deixen de ser importants.
Tenim obligacions amb les generacions futures?

Si, ja que el que fem nosaltres amb el món en que vivim és el que deixarem a les generacions futures i l'hem de deixar igual o millor en que està.
Pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència? Per què?
No pot privar-se un poble dels mitjans de subsistència sinó que s’ha d’intentar canviar aquests per uns altres millors i que siguin més ecològics amb el medi ambient.

Com es pot resoldre aquest problema de mitjans de subsistència i mantenir també els pulmons de la terra?

Intentar trobar un equilibri que fagi possible la subsistència i alhora els "pulmons" de la terra i buscant formes alternatives.
De qui són responsabilitat els problemes mediambientals?Què hi diria un utilitarista?

Són de tots i cadascú i el govern el que s'encarrega és de fer una serie de lleis, normes per tal de protegir el medi ambient.

Es millor ser una persona insatisfeta que un porc satisfet, més val ser un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet

2009-04-14T15:12:00.000-07:00

Personalment, estic d’acord amb la frase anterior ja que penso que és millor ser una persona insatisfeta per què et fa possible cercar noves experiències, coneixements, alternatives,... que existeixen i que podem trobar al llarg de la vida. Per tant, aquesta persona sempre buscarà, a l’àmbit que sigui, noves fonts de coneixement que el faran adaptar-se a noves situacions. Gràcies a què es pot a adaptar, el farà una persona més dinàmica, flexible i oberta a nous suggeriments. D’altra banda, una persona satisfeta no busca l’excel·lència ni millorar cap àmbit de la seva vida, sinó que ja es troba acomodada amb allò que te i amb allò que fa. Per tant, serà una persona que no s’obrirà a noves experiències i serà rígida, estàtica, tancada,...

Penso que ser una persona insatisfeta no es quelcom negatiu com pugui semblar, sinó que es com un motor que et mou a provar, experimentar i anar-te enriquint al llarg de la vida. De la mateixa manera, ser una persona satisfeta amb tot el que te o fa, que podria semblar una cosa positiva, fa marcar un sostre o uns límits i la persona queda més limitada.

En conclusió, penso que el millor seria trobar un punt d’equilibri entre estar satisfet, però en alguns temes tenir un cert grau d’insatisfacció que et mogui a voler trobar noves sortides.

I una foto del viatge:

COMENTARI 6

2009-04-14T07:20:00.000-07:00

Idees principals:

En el text anterior Kant ens dóna la seva opinió sobre la dignitat de les persones on diu que aquestes no tenen preu i que són un fi per a si mateix. També exposa el tema de la moralitat on diu que dins d’un regne de fins les persones seriem fins i no mitjans.

Títol: La importància de la moralitat.

Comentari:

Kant en el text considera que les persones són éssers que són fins per si mateixos, és a dir que serà la llei moral protegeixi als éssers que tenen un valor absolut, en si. L’autor diu també que tot té un preu, i que per tant tot allò que té un preu pot ser intercanviat. Però ens parla de la moralitat, on afirma que el fet de què l’ésser humà tingui moral fa el fet de no tenir preu.

Viatge!!!

2009-03-17T08:47:00.000-07:00

Demà dia 18 marxem a Amsterdam-Brusel·las-Paris!! Ens veiem a la tornada!!

COMENTARI 5

2009-03-11T10:14:00.000-07:00

Idees principals:
El text anterior d’Aristòtil ens parla de l’home on diu que té una funció específica que es basa en l’activitat de l’ànima i que l’home bo fa el mateix depenent de les virtuts que ell posseeixi. Les virtuts s’adquireixen al llarg de la vida.

Títol:
Cercant la felicitat

Comentari:

Aristòtil afirma que l’home bo també realitza l’activitat racional però, com diu en el text bé i meravellosament, i realitzar-la segons la virtut adequada. Per tant, quantes més virtuts posseeixi una persona, tindrà una vida més completa. Aristòtil defensa l’eudemonisme en que insistia que totes les activitats humanes es realitzen per un fi, que a la vegada se supedita als altres, els fins seran mitjans per a un fi últim. Creu que per ser feliç ha d’assolir les metes pròpies de l’ésser humà. Defensa la vida teorètica i la saviesa pràctica, teoria que creu que és impossible mantenir sempre una vida contemplativa i per això es necessiten altres formes de vida que proporcionin la felicitat i per arribar a la felicitat es necessiten dos tipus de virtuts, les dianoètiques (intel·ligència) i les ètiques (caràcter).

Estàs d’ acord amb el que diu Sòcrates “ ningú no fa el mal sabent que ho fa”

2009-03-10T13:21:00.000-07:00

Sòcrates deia “ningú no fa el mal saben que ho fa”. Aquesta expressió crec que ell vol diu que ningú no fa el mal a consciència, per tant, que quan actuem bé és per què nosaltres sabem que està bé. Personalment penso que també hi ha persones que elles poden pensar que una cosa està bé quan en realitat està malament, ja que potser, el que en la nostra societat està bé en un altre està malament i que per això existeixen lleis i normes que ajuden a diferència entre el bé i el mal. No tothom actua igual, hi ha persones que coneixen el mal i només el fan per tal de “castigar” l’altre, és a dir, tenen constància d’aquell mal però ho fan igualment d’una manera intencionada. Per venjança o diners. També trobem persones que jo penso que no maten per matar, sinó què de segur que abans ho ha hagut de premeditar i fer un plantejament, per tant, sap que està fent un mal, per què sap que allò no és el correcte per això penso que aquestes persones tenen un problema mental, són persones asocials i tenen una consciència moral diferent als altres.

Video

2009-02-27T05:18:00.000-08:00

Avui us porto un video de la Filosofia de la llibertat, a veure que us sembla. Doneu-me la vostra opinió:

Definicions

2009-02-24T04:36:00.000-08:00

Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulten difícils de modificar.
Hàbit: repetició d’actes en una mateixa direcció que ens predisposen a obrar.
Virtut: hàbit que ens predisposem a obrar bé.
Consciència moral: és la capacitat de distingir entre el que és bo i el que és dolent.
Llibertat interna: és l’absència de cohesió interna.
Condicionament: l’home no té absoluta i total llibertat, però si la suficient per ser responsable dels seus actes.
Destí: llei segons la qual tot està escrit.
Determinisme econòmic: L’home està determinat per la infraestructura econòmica.
Determinisme genètic: que afirma que estem influenciats pel gens.
Ús regulatiu: consisteix en investigar tots els fenòmens com si estiguessin produïts per una causa.
Autonomia moral: afirma que el subjecte dóna a si mateix la seva pròpia llei.
Nivell preconvencional: nivell de consciència moral en el que una persona té per just el que satisfà els seus interessos.
Nivell postconvencional: nivells de consciència moral en el que la persona distingeix entre les normes de la societat i els principis morals universals. Consciència per damunt de la llei.
Responsabilitat moral: ha d’assumir la reparació dels danys fixat per les lleis.
Principi de responsabilitat: hem d’assumir les conseqüències de les accions per deixar el món no pitjor de com l’hem trobat.

Cançons de Llibertat

2009-02-11T05:33:00.000-08:00

La Libertad - Andrés calamaro

Libre - Nino Bravo

"L’ésser humà està condemnat a ser lliure"

2009-02-10T11:17:00.000-08:00

Personalment estic d’acord amb aquesta afirmació, ja que considero que l’home és lliure i que la llibertat ens permet expressar les reflexions i problemes que podem tenir al llarg de la nostra vida. L’home és capaç de prendre les seves pròpies decisions a través de la llibertat i tot i que pensem que no som lliures en algun moment determinat, tot ésser humà és lliure quan té la capacitat de decidir, d’escollir entre una cosa i una altra o de triar si fe el be o el mal. D’acord amb això, penso que l’ésser humà sempre mantindrà aquella llibertat interna que el permet decidir en la vida encara que estigui condicionada per alguns factors o bé aquelles que viuen en forts governs polítics.

Creus en el destí?

2009-02-04T03:24:00.000-08:00

Personalment, crec que el destí existeix, però que no estem condicionats pel destí. Crec, que el destí no està escrit i que si ens equivoquem alguna vegada a la vida, podem reaccionar i corregir el que hem fet. Ningú sap que li passarà o esdevindrà en el futur, per això, dic que el futur no sempre està escrit sinó, que pot canviar-se o anar-se cap a un altre lloc, és a dir, que tot pot ser possible. Jo crec que el destí de les persones pot anar canviant al llarg de la seva vida, ja que un persona pot canviar de manera de ser o d’actuar segons les seves vivències i això el pot anar fent diferent.

Com a conclusió, crec que tota persona pot canviar el seu futur; realment, no està escrit en algunes de les accions que a vegades fem i que influeixen en el destí d'una manera bona o dolenta. Per acabar, vull dir que el destí o bé el futur, l’anem fent dia a dia i el construïm cada dia en el present.

Sóm lliures: Raons a favor i en contra

2009-02-03T06:19:00.000-08:00

A favor:
-Podem decidir quins estudis podem fer.
-Som lliures a l'hora de parlar, de dir veritats o mentides.
-Podem pensar el que volem i com voguem.
-Escollir la nostra forma de vida i la nostra forma de ser.

-Tenim la capacitat d'actuar d'acord amb les circumstàncies que ens envolten.

En contra:
-No podem escollir el nostre naixement; ni quan fer-ho.
-També, des del punt de vista científic no escollim la nostra genètica.
-Quan estem sotmesos a una dictadura, no tenim llibertat d'expressió.
-La mort, ja que no la decidim, per tant, no som lliures.

-Situació pilítica.

-S’han de mantenir unes pautes de conducta.

Jean-Paul Sartre (1905-1980)

2009-02-03T06:05:00.000-08:00

- És un dels màxims exponents del existencialisme.
- També ho són Heidegger i Jasper.
- Va ser el filòsof de la llibertat.
- L'existencialisme diu: "L'existència precedeix de l'essència" és a dir primer esxistim i després ens fem. Ens anem construint la vida.
- Satre deia: "Ningú néix cobard o valent, sinó que ens fem" Aquest filòsof era ateu.
- A més, creu que cadascú ha d´escollir el seu camí, sempre estem triant, fins i tot quan no triem.
- Tot projecte és destinat al fracàs (la mort).
- Obra destacada: la nàusia.

Tipus de Fal·làcies

2009-01-28T09:22:00.000-08:00

Exemples de fal.làcies

2009-01-21T08:01:00.000-08:00

1. Preguntes complexes
Ja has trobat les meves ulleres?

2. Argument ad ignorantiam
Ara en molts autobusos trobem: “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”

3. Argument circular
Per què pinta quadres? Perquè és pintor.

4. Argument ad hominem
Pot ser un exemple, actualment molt pares volen que els seus fills tinguin una carrera per desprès aconseguir una bona feina, quan potser ells no en tenen cap i per això els fills no ho volen.

5. Argument d’autoritat
Moltes marques, defensen que el seu producte ha estat demostrat científicament i realment no et mostren aquestes proves.

6. Argument ad baculum
Actualment, en els paquets de tabac posen les conseqüències que pots patir si fumes de manera que intenten convèncer de no fumar.

7. Argument ad poulum
Anuncis que anuncies productes que t’ajuden a estar millor, però en realitat els actors/actrius que utilitzen no la'n utilitzat.

8. Argument ex populo
Tots els pares deixen tenir mòbil, per tan, jo he de tenir-ne.

9. Argument post hoc, ergo propter hoc

Alguns jugadors quan entren al camp no trepitgen la línia blanca per què, un dia els hi va portar bona sort.

10. Generalització precipitada

Tots els xinesos tenen els ulls allargats.

11. Argument del pendent relliscós

Si faig cas avui a la meva cusina desprès tembé li hauré de fer-li cas, per tant, no li faig cas.

COMENTARI 4

2009-01-20T07:09:00.000-08:00

1.Idees principals

El text anterior en parla de l’home i del llenguatge que l’envolta. Ens diu que el llenguatge forma part d’aquest nou univers en que vivim i que sense el llenguatge no podríem veure ni conèixer res del que sabem i que formen la nostra cultura.

2.Títol

Món simbòlic

3.Comentari

Aquest fragment tracta de què l’home no pot escapar del seu propi assoliment, i s’ha d’adaptar a les noves condicions. Com diu en el text, l’home ja no viu en un univers físic sinó, en un univers simbòlic que és el món on trobem tota mena de les experiències, apreses individualment o bé socialment. El llenguatge, pertany a aquest univers i en forma part. L’autor creu que l’activitat simbòlica va avançant i com a conseqüència retrocedeix la física. Tots els coneixements que l’home pot anar adquirit contribueixen en aquest sentit. Per tant, el llenguatge, és indispensable per controlar la realitat i contribueix per donar sentit als objectes del nostre entorn.

Definicions

2008-12-16T13:10:00.000-08:00

Individu: és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal.
Individualisme possessiu: cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.
Sociabilitat natural: l’ésser humà necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies. La societat no és fruit d'un pacte.
Contractualisme: és fruit d'un acord entre els éssers humans per evitar la lluita d’uns contra els altres.
Estat de natura: estat previ a la societat, en que l'individu és lliure, i no existeix la llei.
Pacte social (Rosseau): contracte que fan els individus en que cedeixen la llibertat natural a la voluntat general i canvi, reben la llibertat civil.
Antropologia social: interpreta aquestes expressions culturals i intenta compondre'n el significat.
Socialització primària: introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa.
Cultura: conjunt d’artefactes, idees, tradicions, costums, valors i formes de conducte que un determinat grup humà accepta coma propis.
Subcultura: Grup de persones que viuen la cultura de manera diferent però, no posen en qüestió la cultura.
Contracultura: és un moviment de rebel.lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societats alternanitves.
Nous moviments socials: tribus urbanes, grups d’atac social, grups socials alternatius. Protesten daant de situacions. TIC.

Civilitzacions: és l’agrupació cultural de més abast, el nivell d’identitat cultural més ampli que pot distingir un ésser humà d’un altre.
Etnocentrisme: Actitud que analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar les altres.
Xenofòbia: odi envers els estrangers.
Apofòbia: el rebuig i menyspreu envers el poble.
Racisme: ideologia que afirma que hi ha races inferiors i superiors.
Relativisme cultural: grup de persones que estudien una cultura però desde els valors propis d'ella, no desde la seva.

Universalisme: descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca les diferències culturals.

De quina manera podem assolir la convivència entre les cultures?

2008-12-10T08:37:00.000-08:00

És una de les preguntes que podríem opinar de diferents maneres, una d’elles seria que si podem conviure amb altres cultures, però crec que poca gent, com està la societat actual, ho accepta com a tal. Diria, que segons la meva opinió, penso que la societat no accepta les diferents cultures. L’individu avui dia no vol conviure amb altres cultures que no sigui la seva, per la senzilla raó que quan una persona marxa a l’estranger, li “obligen” la nova societat a ser de la seva cultura o bé adaptar-se a noves costums. Penso que cada individu se li hauria de respectar la seva cultura i les seves costums, però quan ells viuen en la nostra societat nostres els hi posem moltes facilitat però, si nosaltres anem al seu país, en la majoria dels casos no s’accepta la nostra. Penso que aquest és un dels temes que fa que més gent no li agradi la convivència amb altres cultures. El respecte és el factor més essencial per la convivència de persones de diferents cultures, o pertanyents a la mateixa cultura.

Textos escollits de Samuel P. Huntington

2008-12-03T08:28:00.000-08:00

"Estem assistint «al final d'una era de progrés» dominada per les ideologies occidentals, i estem entrant en una era en la que civilitzacions múltiples i diverses interaccionaran, competiran, conviuran i s'acomodaran unes a altres. Aquest procés planetari d'indigenització es manifesta àmpliament en el ressorgir de la religió que s'està donant en tants llocs del món, i més concretament en el ressorgiment culturals en països asiàtics i islàmics, generat en part pel seu dinamisme econòmic i demogràfic"

Huntington El choque de civilizaciones Cap. 4

"La societat humana és «universal perquè és humana, particular perquè és societat». De la comú condició humana se'n deriva una moralitat mínima «tènue», i «les disposicions universals» es troben en totes les cultures. En lloc de promoure les característiques suposadament universals d'una civilització, els requisits de la convivència cultural exigeixen investigar allò que és comú a la majoria de civilitzacions. En un món de múltiples civilitzacions, la via constructiva és renunciar a l'universalisme, acceptar la diversitat i cercar atributs comuns".

Huntington El choque de civilizaciones Cap. 12

Podeu trobar la vida i obra: http://www.xtec.cat/~lvallmaj/academia/hunting2.htm

Esquema

2008-12-02T09:11:00.000-08:00

Diferències entre Hobbes i Rousseau

2008-11-25T09:06:00.000-08:00

Hobbes, partia principalment del pessimisme de l’ésser humà, on afirma que l’home és un llop per a l’home, això vol dir que vivim en una guerra continua de tots contra tots. De manera que Rousseau planteja una aspecte diferent, parteix de la hipòtisi d’un home natural, solitari, que en principi, no necessita la societat per viure. Hobbes, tracta més d’un egoisme propi, és a dir, està en una continua lluita permanent amb els altres mentre que Rosseau tracta més de un canvi a través de la comunitat igualitària. Hobbes planteja les seves lleis on és possible que veiem una societat on puguem conviure en pau, mentres que Rosseau, amb l’aparició de les propietats privades i l’egoisme que desencadena posa en perill la convivència pacífica fet que converteix l’èsser humà en malvat qun el fan sociable.

Penso personalment que Rosseau és més coherent, perquè afirma que vivim en una continua lluita permanent amb els altres i està mogut per l’egoisme pròpi.

Individualisme possessiu

2008-11-25T07:55:00.000-08:00

1. Idees principals

El text ens parla de les cinc característiques que resumiesen l’individualisme possessiu. Ens diu que l’ésser humà és lliure de la dependencia dels altres i això és el que el fa humà i també remarca que l’ndividu és essencialment el propietari d’ell mateix. La societat humana es basa en relacions mercantils.

2. Títol

Trets de l’Individualisme

3. Anàlisi

El text ens parla del home segons l’individualisme possessiu que defensa la llibertat dels èssers humans, la responsabilitat de les seves accions i el tipus de relacions dins d’una societat. Utilitza cinc proposicions concretes que ho defineixen. La primera es refereix a la possibilitat que té l’home de ser lluire, de no dependre de les voluntats dels altres, sinó ser ell mateix. Com comenta el text quan l’home és lliure també és humà. La segona defineix que la llibertat de la dependència dels altres significa que hi ha una llibertat en les relacions amb altres individus, vol dir que tothom té llibertat per escollir les seves relacions. A la tercera ens diu que cada individu és propietari d’ell mateix, que és responsable dels seus actes i que, per tant, cap home deu res a la societat. La quarta tracta sobre el que pot alienar l’individu. Diu que una persona no pot alienar tota la seva propietat sobre la seva persona i capacitats, que no pot desentendre’s de tot el que té, en canvi, pot alienar la seva capacitat per treballar. L’última es refereix a que la societat humana esta formada per una sèrie de relacions mercantils. Penso que es refereix que la relació entre els individus és d’intercanvi.

Definicions

2008-11-19T10:15:00.000-08:00

Raó teórica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap el conèixement de la realitat per explicar-la i compendre-la.

Raó pràctica: ús de la raó que mira d’orientar l’acció. S’oposa i s’imposa a les passions per orientar-nos cap a la consecusió d’un ideal moral que la raó mateixa ha fixat.

Metafísica: part de la filosofia que tracta sobre allò més enllà dels sentits.

Ultimitat: arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.

Subjecte: protagonista de l’acció de conèixer (jo).

Opinió: és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat.

Interés emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió d’aquells que els manipulen.

Dogmatisme: estan segurs de conèixer. Consideren que podem arribar realment a conèixer.

Escepticisme moderat: no es pot arribar a conèixer la realitat, però ells es comporten d’acord amb allò que és més probable.

Perspectivisme: manté que sí que es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugant diferents perspectives, cada un de nosaltres té la seva pròpia visió del món.

Realisme: afirmen que podem arribar a conèixer la realitat tal com és. Dona prioritat a l’objecte.

Idealisme: afirma que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix. No podem coneixer les coses tal com són, sinò com se’ns mostren.

Noesis: consiència que s’obre a la realitat.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educaió, cultura, socialització.. Formen part del coneixement.

Ignorancia: estat de la ment en que s’admet el desconeixament sobre un assumpte determinat.

Autoritat: una afirmació s’accepta coma certa perquè prové d’algú a qui és un expert en la materia.

Evidencia sensible: evident el que se’ns presenta com a indiscutible. En l’ordre de la sensibilitat, les dades del sentits.

Adequació: la veritat s’entén com una relació especial d’ajust entre l’objecte i el subjecte.

Coherència: criteri de veritat que es basa en que un proposició ha de deduir-se logicament del conjunt de proposicions que en formen part.

Pragmatisme: afirman que el que és útil és vertader.

Consens: acord entre uns interlocutors que formen una comunitat ideal de diàleg.

Contingent: allò que és però podia no existir.

Necessari: allò que és i no pot no se.

Virtualitat: per referir-nos al conjunt de percepcions i sensasions generades amb ajuda d’un suport tècnic. Donen la aparença de quelcom físic.

El virtual és real?

2008-11-18T10:41:00.000-08:00

Segons la meva opinió, el virtual és real per què nosaltres ens creiem el que estem veient, encara que suposem que es una aproximació a la realitat. Suposem que aquelles imatges són reals i ens creiem que aquella situació pot estar passant de veritat. Per tant, ja que sabem que aquella acció no ha passat a la vida real, sí que nosaltres mateixos ens ho creiem. El virtual no és real comparan-lo amb la nostra realitat però si que existeix la virtualitat i nosaltres la podem percebre. Però per altre banda no es real del tot, ja que la persona no pot estar fisicament en aquella realitat. Nomé la veu i se la pot creure i recrear-se amb ella.

Adequació i verificació pragmàtiques

2008-11-12T10:27:00.000-08:00

1.Quina relació s’estableix en el text entre la veritat i la vida real de les persones? La veritat és una propietat que té tothom per adequar la realitat a cadascú.

2.Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?
Aquelles que podem assimilar, fer vàlides, corroborar i verificar. El que és útil.

3.Trobes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i el que de manera comuna s´entén per pragmàtic? Quina? Si. Per què el text ens diu que la certesa de les coses és quan es pot comprovar, per això és la relació que té comuna amb el pragmàtic.

4.Pot haver-hi el cas d´idees certes sense conseqüència pràctica? Raona la resposta i posa’n algun exemple. Segons el que diu el text no. Però jo crec que si que pot haver per què la gent pot tenir idees “certes” però sense poder veure les conseqüències.

William James (vida i obres): www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/James%20William.htm

COMENTARI 3

2008-10-28T05:37:00.000-07:00

1. Idees Principals

El text ens parla de la veritat, del que es cert. La veritat té que veure amb la certesa de les coses i el que és cert podríem dir que és real. Quan diem real volem dir el que és autèntic, pot ser cert o fals. La concordança és la coincidència entre l’enunciat i la cosa que ens diu, és a dir, quan és cert i real diem que hi ha concordança.

2. Títol

Veritat o realitat?

3. Comentari

Segons la meva opinió el text diu que aquestes tres paraules estan lligades, tenen un tipus de relació. Com diu el text, el que és cert és real, jo trobo que no és per a tothom. Ja que no hi ha una única veritat i una única realitat. Cada persona pot entendre per veritat la seva visió de les coses i la seva manera de pensar. Per això cal veure el que és vertader a partir de la certesa que coincideix amb l’enunciat amb el que es fa referència d’aquesta manera, és pot dir realment el que és cert.

4. Mètode i comparar amb altres

El text pren de la fenomenologia que es centra en anar a les coses mateixes, pretén conèixer el que són les coses en la presentació a la consciència, al subjecte. En comparació amb el realisme que creu que podem conèixer la realitat tal com és, és a dir, existeix per ella mateixa, independentment del subjecte. La fenomelogia afirma que les coses es capten per la consciència.
En comparació amb l'idealisme que aquest afirma que la realitat no existeix independentment del subjecte que la conegui, la fenomenologia creu que si, que és necessari donar prioritat a la consciència, però també considera que els objectes no s’adapten al subjecte, sinó que se li manifesten.

COMENTARI 2

2008-10-22T01:48:00.000-07:00

1. Resum del contingut

El text de José Ortega y Gasset ens parla de com el coneixement del que ens envolta és diferent segons cada persona. En funció de la seva experiència, la seva perspectiva o la seva manera de viure. Cada persona és una vida i, des del seu punt de vista, en ressalta unes coses i d’altres no les veu o li passen desapercebudes. Mentre que una altra veien el mateix, pot experimentar tot el contrari. Això, no només fa referència als objectes que ens envolten sinó també a l’origen de l’Univers.

2. Títol

Una o moltes realitats.

3. Comentari

Segons la meva opinió, crec que persones podem arribar a conèixer la realitat segons la nostra experiència, història, perspectiva, el lloc on vivim....
Així que fem aproximacions de la realitat sense arribar a la realitat absoluta. No podem arribar a conèixer tal qual és, per què és diferent a cadascú. Cadascú construïm una realitat a partir de nosaltres mateixos i creiem amb allò que sabem i allò que ens han dit. Per això igual que com passava amb la veritat, la realitat no és ni una ni única.

4. Mètode i comparar amb altres

El text defensa el perspectivisme, que manté que si que es pot arribar a conèixer la realitat, però amb totes les diferents perspectives, és a dir, els punts de vista que tenim els individus. Comparat amb el criticisme, ja que aquest creu que és possible obtenir coneixements certs però sempre que intentem aclarir fins on podem arribar les nostres facultats de conèixer i intentem contrastar críticament els nostres coneixements amb la realitat.
També el podem comparar amb el dogmatisme, que el dogmatisme manifesta que estan segurs de conèixer i que poden arribar realment a conèixer, és a dir, a la veritat universal. En canvi el perspectivisme té més en compte els diferents punts de vista.

Podem arribar a conèixer?

2008-10-21T14:11:00.000-07:00

Sí, si entenem “conèixer” com una activitat que té com a objectiu la captació de les coses de manera que nosaltres i les altres ho puguem compartir i entendre. No és el mateix que coneixement, ja que podríem dir que conèixer és buscar la veritat de les coses i ho fa el subjecte mentre que coneixement és quan ja hem trobat una explicació d’alguna cosa o fenòmen (seria l’objecte de coneixement). Penso que la veritat de les coses no és només objectiva sinó també subjectiva i no només recau en tu mateix sinó també en els altres. No podem anomenar “conèixer” quan tenim una opinió sobre una cosa, però no sabem del cert si es correcte. En aquest cas seria una aproximació parcial. En conclusió, tots podem arribar a conèixer, però tots podem aportar una visió diferent d’un mateix objecte de coneixement. La veritat absoluta és difícil d'arribar-la a conèixer.

Definicions

2008-10-08T05:07:00.000-07:00

Saber ordinari: Es funda en l’experiència de la vida quotidiana. Es basa en el què de les coses.

Saber científic: Busca l’organització sistemàtica del coneixement i explicar per que els fets són d’aquesta manera. Busca no només el què sinó el per què.
Saber filosòfic:rigorós, sistemàtic que vol trobar les respostes últimes als grans enigmes de l'ésser humà.

Ciència: experiència entesa com a experimentació i l’aplicació de les matemàtiques a l’estudi de la realitat.

Mètode: una manera de pensar o d’actuar prèviament planificada, ordenada i orientada a la consecució d’un fi. Es sol utilitzar en les ciències.

Axioma: Principis fonamentals indemostrables dins del sistema axiomaticodeductiu.

Inducció incompleta: s’obté una conclusió general a partir de casos singulars coneguts per l’experiència per elaborar una llei general.

Hipòtesi: suposició provisional que encara no ha estat confirmada. Quan es confirmen es converteix en llei.

Llei: són enunciats universals que expressen el comportament o la relació que mantenen uns fenòmens concrets.

Teoria: Conjunt de lleis d’una ciència.

Falsació: una hipòtesi és refuta o falsa, quan els fets en el món no concorden amb els fets deduïts.

Comprensió: consisteix en captar-ne el sentit, per la qual cosa cal situar-se dins els fets.

Mite: narracions fantàstiques que intenten explicar l’origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes.

Mètode empiricoracional: parteix del fet que comptem amb dues fonts de coneixement, els sentits i l’enteniment.

Empirisme: separa les dues fonts del coneixement l’experiència i la raó i es basa en l’experiència.

Mètode trascendental: no mira d’esbrinar quin es l’origen del nostre saber, sinó que mira de fonamentar-lo i donar-ne raó.

Joc de llenguatge: models que descriuen les situacions comunicatives amb formes de vida.

Hermenèutica no normativa: No posa normes a la comprensió. Considera que la filosofia ha de conformar-se amb descobrir els elements que fan possibles la comprensió.

Pretensions de validesa de la parla: són la veritat, veracitat, intel·ligibilitat i correcció moral. Normes de la comprensió.

Ontologia: tracta sobre l’ésser.

COMENTARI

2008-10-08T02:05:00.000-07:00

1.Explicar idees principals.

El text ens parla de la filosofia i de l’aclariment lògic dels anunciats. Posa enfasis a que no es tracte d’una cosa teòrica sinó pràctica es una activitat que permet tenir les coses, idees, pensaments clars.

2.Posar-li títol.

L’aclariment.

3.Quina es la filosofia dins del text?Per què Wittgenstein. Afirma que la filosofia es una activitat. Comenta la frase subratllada.

La filosofia dins del text té la funció d’aclarir i precisar amb precisió tots els pensaments. Per aquesta manera afirma que la filosofia es una activitat i per tant, aclarir els pensaments d’una manera precisa.

4.Quin mètode està emprant l’autor?Compara amb altres mètodes.

L’autor utilitza el mètode analiticolingüístic que considera que la major part dels problemes filosòfics es plantegen perquè les expressions filosòfiques creen confusions. Per això analitzen el llenguatge i intenten aclarir-ho. Consideren la lògica com el llenguatge perfecte. Assenyalen que a la filosofia li toca aclarir de manera lògica els pensaments. Comparat amb el transcendental que no mirar d’esbrinar l’origen del nostre saber sinó que mira de fonamentar-lo i de donar-ne raó. Descobrir les condicions que ens fan capaços de pensar, actuar, esperar, per tant es fa una pregunta: ”Què és l’ésser humà?”. Comparat amb el mètode empirista que es centra en l’origen de la filosofia i el valor dels nostres coneixements que depenen de l’experiència sensible, per tant, la finalitat és explicar tots els nostres coneixements referint-los a l’origen dels quals. El analiticolingüístic es centra en el llenguatge i per això, la tasca de la filosofia serà analitzar el llenguatge i intentar aclarir-lo.

5. Busca informació sobre Wittgenstein.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ludwig_Wittgenstein

Qüestions

2008-10-07T10:43:00.000-07:00

Com justificaries que l´afirmació "només sé que no sé res" és una expressió que revela la saviesa de qui la pronuncia. En què consisteix la saviesa? D´entre els citats més avall, qui diries que és savi? Raona-ho
-Una persona vella que ha viscut molts anys.
Crec que tampoc és savia del tot, però té coneixement i experiència de la vida, perquè la seviesa no nomès és als llibres sinò que també, ens la marca la vida.

Mètodes filosòfics

2008-10-07T10:35:00.000-07:00

Els problemes de la vida contemporània

2008-10-01T01:58:00.000-07:00

1. Per què l´existència de l´home actual és centrífuga i penúltima? Quines conseqüències té per a nosaltres?

L´home fuig del seu propi buit, només es qüestiona les preguntes del dia, és a dir, no ens preocupem ni reflexionem dels problemes quotidians o importants. L´home es torna superficial.

2. Has viscut alguna vegada aquesta experiència que explica Zubiri de replegar-se sobre un mateix?

Sí. Intento reflexionar sobre les meves decisions em qüestiono freqüentment la rutina diària.
Que faig aquí ?

3. Per Zubiri, quin és el problema de la filosofia contemporània?

L´home fuig de si mateix, fa transcorre la vida sobre la superfície de si mateix. Renuncia a adaptar actituds radicals i últimes.

Hipòtesi, llei i teoria

2008-09-24T09:52:00.000-07:00

1. Què tenen en comú i en què es diferencien les lleis i les teories científiques?

Les lleis i teories són conjunts de lleis. Les lleis són anuncians que expressen el comportament que mantenen uns fenòmens concrets d’una manera regular i invariable. Mentre les teories són totes les lleis que formen una ciència.

2. Busca algun exemple de teoria i indica algunes lleis que la formen.

Teoria de l’evolució (Darwin), la forma la llei de la selecció natural.
Teoria de la relativitat (Albert Einstein), lleis del moviment.

Esquema del saber científic

2008-09-23T04:44:00.000-07:00

Definicions (ciutadania)

2008-09-17T09:44:00.000-07:00

Ciutadà: persona que viu i forma part d’una ciutat.

Política: ciència que estudia com governar un Estat i tracta de la seva organització i dels seus afers.

Democràcia: sistema polític que permet el sufragi universal, és a dir, que els ciutadans tenen dret a elegir qui governarà el país per les d’eleccions.

Tirania: pressió sotmesa sobre els altres i de sotmetre’ls a una autoritat.

Drets humans : sèrie condicions que ha de tenir tota persona i ha de ser respectada

Estat de dret: és aquell estat que es basa en el compliment de la llei.

Individualisme: forma com es mostra una persona que només pensa en si mateixa. Afirma que és previ l’individu a la societat.

Socialisme: Teoria que afirma que la societat és anteriora l´individu.

Justícia: valor que defensa que tothom tingui el que li pertoca. Respecta els drets.

Poder: Domini o autoritat sobre algú o alguna cosa.

Què és la Filosofia?

2008-09-16T09:28:00.000-07:00

La Filosofia és com una ciència que mitjançant el raonament i la lògica, busca donar una explicació de tots els coneixements i també intenta explicar el paper de l'home a la naturalesa i la seva existència. Podríem dir que la Filosofia es troba entre la Teologia i la Ciència i tracta amb els conceptes i principis més fonamentals que van lligats amb el pensament. Es planteja buscar sempre l’origen, la conquesta del saber per assolir més coneixement de temes com ara la formació de l’univers, l’origen de la vida, si totes les coses que ens passen tenen sentit o no, si hi ha vida desprès de la mort... Bàsicament es planteja tot allò que fa referència a l’home i al món. Dit d’ una altra manera, la Filosofia ens fa reflexionar, preguntar-nos sobre qui sóm, on anem, què volem aconseguir, com vivim, si existeix un destí,... És una ciència molt antiga que prové dels grecs. Hi va haver-hi filòsofs molt importants a l’antiga Grècia que filosofaven, és a dir, buscaven el saber amb la finalitat d’adquirir més coneixement sense cap més finalitat, per fugir de la ignorància que ells consideraven l’absència del saber.