Projecte 3: Influències que rep María Zambrano

Va ser deixeble, de José Ortega i Gasset, i també de Zubiri i García Morente. María Zambrano purifica la tradició filosòfica occidental rebuda per boca d'aquests mestres del pensament i la paraula. Les seves preferències filosòfiques van ser els clàssics grecs, Plotí i Spinoza, el pensament dels quals alhora ètic i metafísic es trobava més d'acord amb la seva pròpia forma de sentir. Deixa una obra on es conjuguen la intel•ligència i la sensibilitat, es va acostar a filòsofs tan dispars com els Pitagòrics, Séneca, Ibn Arabi, Heidegger o Nietzsche; va escriure, així mateix, sobre creadors de l'època clàssica com Plató i Sòfocles.

Encara que no només als filòsofs deu la consecució de la seva particular forma de pensar, sinó també a autors que pertanyen de la psicologia, la mística, i l'antropologia de la religió.

Zambrano considera històricament els gèrmens d'una possible raó mediadora entre la violència del pensament i els anhels oblidats de la vida: l'estoïcisme i el pitagorisme i la seva continuació, el neoplatonismo.

Pàgines d'interès:

http://www.nueva-acropolis.es/filosofia/Articulos/MZambrano4.htm

http://cvc.cervantes.es/actcult/zambrano/acerca/moreno.htm

Activitat 16: Creus que es pot demostrar l’existència de Deú?

Amb el pas del temps molts filòsofs han volgut demostrar l’existència de Déu a partir de la raó. Tot hi això, personalment penso que l’existència de Déu no es pot demostrar racionalment, ja que mai ningú la pogut veure ni tocar ni te constància física de la seva existència sinó, que és una qüestió de creure o no creure. Les persones que creuen tenen un concepte de Déu, però, tan sols es una concepte ja que tampoc tenen arguments per poder-ne demostrar la seva existència.
Per tant, crec que l’existència de Déu no és possible i és molt diferent creure que existir. Però, defenso la idea de que cadascú tingui fe i pugui creure en Déu.

Activitat 15: Carta a Meneceu

1. Idees principals:
La carta anterior d’Epicur a Meneceu ens parla de que la filosofia és per totes les edats, tant per els joves com per als vells, però Epicur ho relaciona tot amb la felicitat. Considera que filosofar és apostar per la felicitat ja que viure feliç és viure una vida perfecta, com els déus. També ens parla del tema de la mort. Afirma que no hem de témer a la mort, ja que quan la mort hi és nosaltres ja no hi sóm i quan nosaltres hi som, la mort ja no hi és. Epicur també fa referència a l’hedonisme, el principi del plaer i el dolor, on ens parla del plaer com a moderació del aliments ja que els aliments senzills ens proporcionen els mateix plaer que els exquisits.

2. Títol: Viure feliç, és viure bé.

3. Comentari i Comparació:
La Carta a Meneceu és un resum de les teories d’Epicur on ens parla de la vida, el plaer i la felicitat. Per tal de viure bé, s’ha de ser feliç i Epicur considera que a totes les edats és possible. Contrari al pensament d’Arstòtil que creia que els joves no ho podien arribar a entendre. Sobre el tema de la mort Epicur pensa que no l’hem de témer ja que el bé i el mal resideixen en les sensasions i per tant no l’hem de témer per què la mort és com diu en el text la privació de sensacions. La mort no ens ha d’afectar ja que si nosaltres patim la mort abans de viure-la no viuren d’acord amb la felicitat i no em de patir ja que com considera Epicur que nosaltres hi som la mort no hi és i quan nostres ja no i som la mort i és. El savi és aquell qui viu sense angoixes i no tem ni a viure ni a morir i considera que la vida és viure feliç en el present. Els plaer són aquells que porten a l’inici i a la fi de viure feliç, per tant, viure és buscar aquests plaers. Però, també hem de saber escollir i trobar la moderació per què aquell plaer moderat és aquell plaer prudent. Per això, Epicur considera que menjar aliments senzills poden proporcionar el mateix plaer que un d’exquisit que tots dos satisfan el dolor, que en aquest cas és la fam. El plaer és l’única finalitat i és com diu en el text, el no sentir dolor ni trasbals en l’ànima. Per Epicur aquest plaer “viciós” no és el que ens guia ni ens porta la felicitat, per què de totes aquestes altres coses considera que el principi és el seny i aquest és qui ens ajuda a portar una vida justa i correcte. Viure feliç va acompanyat de les virtuts. D’acord amb Aristòtil que afirma que un és feliç quan actua segons el que li és més pròpi. Però, Epicur considera que el savi sap viure d’acord amb la raó i que és millor equivocar-se assenyadament que no pas insensatament. Per tant, cal apostar sempre per la raó.
En conclusió, Epicur considera que les persones tenim l’oportunitat de filosofar al llarg de tota la nostra vida, però que hem de viure feliçment i sabent controlar els nostres plaer i desitjos així, aconseguirem viure d’acord amb els dos principis el plaer i el dolor, l’hedonisme.

Activitat 14: Comentari Aristòtil

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

El text anterior pertany a Aristòtil on ens parla sobre la virtut i sobre el terme mitjà de les coses. Afirma que el terme mitjà és aquell que està tant allunyat de l’excés com del defecte. El terme mitjà troba la moderació per exemple, entre covardia i temeritat trobaríem el valor així com entre l'avarícia i la prodigalitat trobem la generositat. Per tant, la virtut, segons Aristòtil, és un hàbit adquirit i desenvolupat a través de l’ensenyament i la repetició dels bons hàbits i que es refereix a passions i accions i per tant, com diu al final del text, en aquest hi ha excessos i defectes que cadascú a de trobar el seu terme mitjà.

Activitat 13: Què és primer l’ou o la gallina?

És una de les preguntes què tothom s’ha plantejat alguna vegada, però realment, deixant de banda el que ens demostra la ciència, ens l’hem plantejada, segons el pensament de l'Aristòtil?
D’entrada tothom pensa que l’ou existeix primer, però d’aquí sorgeix la pregunta de qui va pondre aquest ou, però si diguéssim que primer va ser la gallina sorgiria la pregunta que d’on va sortir aquesta gallina. Per això, per aquesta qüestió Aristòtil planteja la distinció entre potència i acte, per justificar aquest canvi. Per tant, intenta superar Heràclit i Parmènides en elaborar la seva teoria del canvi, ja que, el canvi té lloc entre contraris. Considera que el canvi és el pas d’un estat a un altre, és a dir, de la privació a la forma. L’ou seria la privació, l’estat inicial i la gallina la forma, per tant, l’ou seria la gallina en potència. I la gallina ja seria l’acte, ja que és allò quan un ésser ja és fet. En conclusió, penso que segons Aristòtil la gallina va ser abans que l’ou per què els éssers tenen a dins seu capacitat de transformació per això, la gallina comença a ser en potència en l’ou.