Activitat 18: Existeix la realitat fora de la ment idependenment que jo la pensi?

És una de les preguntes dificils de contestar però, Descartes va asegurar que allò que és indubtable és que “jo” existeixo i per tant, si jo existeixo vol dir que els altres també existeixen per què també s’identifiquen com “jo”. Així que, la reallitat esdevé quan hi ha un “jo” pensant i aquesta relació entre el jo i el pensar que Descartes resumeix amb, cogito ergo sum, és el que determina la realitat.
Però com sabem que el que estem pensat és real? Ja que els sentits ens poden enganyar i per tant no poder captar la realitat tal com és. D’aquesta manera, des del meu punt de vista penso que és difícil poder constatar si existeix el que hi ha fora de la ment però si que és evident l’existència del “jo” pel fet que el que si que és real és que estem pensat. Per tant, el que té la condició de real és el fet de jo estic pensant una cosa però el que no podem demostrar és l’existència d’una realitat única per a tothom. Per què cadascú tindrà un coneixement d’aquesta realitat segons la seva manera de pensar i depenen dels seus sentits.

Activitat 17: Descartes (1596 - 1650)

4. El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."

El text anterior de Descartes ens parla sobre el dubte metòdic i el cogito. La seva capacitat d'observar les coses i d’investigar sobre la veritat el van fer plantejar-se aquest dubte metòdic a partir del qual arribaria a la veritat. Va dubtar per criticar de totes les opinions que hem acceptat fins al moment. Aquest dubte lliga amb la seva primera regla on afirma que no hem de pendre res com a vertader sinó en tenim una evidència clara. Primer, va dubtar dels sentits com a mitjans per coneixer la realitat. Ja que aquests ens enganyen, a vegades. I per tant, que les coses probales i que ens enganyen son dubtoses. Descartes va observar que cadascú tenia una manera de raonar fins adonar-se que el que deia ell també podia equivocar-se. En segon lloc, va dubtar dels pensaments que tenim estan desperts ja que podien apareixer també en els sommis, per tant, va decidir que no eren més veritables les coses que les il·lusions dels seus sommis. I per últim, va dubtar de les matemàtiques. Un dubte radical. Per tant, Descartes afirma que podem dubtar del sentits, de la realitat, de les veritats matemàtiques, però del que no podem dubtar és de que estem dubtant, per tant que pensem. I és aquí on troba la primera evidència el “jo”. D’aquí, la seva expressió de "cogito ergo sum".

Projecte 3: Influències que rep María Zambrano

Va ser deixeble, de José Ortega i Gasset, i també de Zubiri i García Morente. María Zambrano purifica la tradició filosòfica occidental rebuda per boca d'aquests mestres del pensament i la paraula. Les seves preferències filosòfiques van ser els clàssics grecs, Plotí i Spinoza, el pensament dels quals alhora ètic i metafísic es trobava més d'acord amb la seva pròpia forma de sentir. Deixa una obra on es conjuguen la intel•ligència i la sensibilitat, es va acostar a filòsofs tan dispars com els Pitagòrics, Séneca, Ibn Arabi, Heidegger o Nietzsche; va escriure, així mateix, sobre creadors de l'època clàssica com Plató i Sòfocles.

Encara que no només als filòsofs deu la consecució de la seva particular forma de pensar, sinó també a autors que pertanyen de la psicologia, la mística, i l'antropologia de la religió.

Zambrano considera històricament els gèrmens d'una possible raó mediadora entre la violència del pensament i els anhels oblidats de la vida: l'estoïcisme i el pitagorisme i la seva continuació, el neoplatonismo.

Pàgines d'interès:

http://www.nueva-acropolis.es/filosofia/Articulos/MZambrano4.htm

http://cvc.cervantes.es/actcult/zambrano/acerca/moreno.htm

Activitat 16: Creus que es pot demostrar l’existència de Deú?

Amb el pas del temps molts filòsofs han volgut demostrar l’existència de Déu a partir de la raó. Tot hi això, personalment penso que l’existència de Déu no es pot demostrar racionalment, ja que mai ningú la pogut veure ni tocar ni te constància física de la seva existència sinó, que és una qüestió de creure o no creure. Les persones que creuen tenen un concepte de Déu, però, tan sols es una concepte ja que tampoc tenen arguments per poder-ne demostrar la seva existència.
Per tant, crec que l’existència de Déu no és possible i és molt diferent creure que existir. Però, defenso la idea de que cadascú tingui fe i pugui creure en Déu.

Activitat 15: Carta a Meneceu

1. Idees principals:
La carta anterior d’Epicur a Meneceu ens parla de que la filosofia és per totes les edats, tant per els joves com per als vells, però Epicur ho relaciona tot amb la felicitat. Considera que filosofar és apostar per la felicitat ja que viure feliç és viure una vida perfecta, com els déus. També ens parla del tema de la mort. Afirma que no hem de témer a la mort, ja que quan la mort hi és nosaltres ja no hi sóm i quan nosaltres hi som, la mort ja no hi és. Epicur també fa referència a l’hedonisme, el principi del plaer i el dolor, on ens parla del plaer com a moderació del aliments ja que els aliments senzills ens proporcionen els mateix plaer que els exquisits.

2. Títol: Viure feliç, és viure bé.

3. Comentari i Comparació:
La Carta a Meneceu és un resum de les teories d’Epicur on ens parla de la vida, el plaer i la felicitat. Per tal de viure bé, s’ha de ser feliç i Epicur considera que a totes les edats és possible. Contrari al pensament d’Arstòtil que creia que els joves no ho podien arribar a entendre. Sobre el tema de la mort Epicur pensa que no l’hem de témer ja que el bé i el mal resideixen en les sensasions i per tant no l’hem de témer per què la mort és com diu en el text la privació de sensacions. La mort no ens ha d’afectar ja que si nosaltres patim la mort abans de viure-la no viuren d’acord amb la felicitat i no em de patir ja que com considera Epicur que nosaltres hi som la mort no hi és i quan nostres ja no i som la mort i és. El savi és aquell qui viu sense angoixes i no tem ni a viure ni a morir i considera que la vida és viure feliç en el present. Els plaer són aquells que porten a l’inici i a la fi de viure feliç, per tant, viure és buscar aquests plaers. Però, també hem de saber escollir i trobar la moderació per què aquell plaer moderat és aquell plaer prudent. Per això, Epicur considera que menjar aliments senzills poden proporcionar el mateix plaer que un d’exquisit que tots dos satisfan el dolor, que en aquest cas és la fam. El plaer és l’única finalitat i és com diu en el text, el no sentir dolor ni trasbals en l’ànima. Per Epicur aquest plaer “viciós” no és el que ens guia ni ens porta la felicitat, per què de totes aquestes altres coses considera que el principi és el seny i aquest és qui ens ajuda a portar una vida justa i correcte. Viure feliç va acompanyat de les virtuts. D’acord amb Aristòtil que afirma que un és feliç quan actua segons el que li és més pròpi. Però, Epicur considera que el savi sap viure d’acord amb la raó i que és millor equivocar-se assenyadament que no pas insensatament. Per tant, cal apostar sempre per la raó.
En conclusió, Epicur considera que les persones tenim l’oportunitat de filosofar al llarg de tota la nostra vida, però que hem de viure feliçment i sabent controlar els nostres plaer i desitjos així, aconseguirem viure d’acord amb els dos principis el plaer i el dolor, l’hedonisme.