Diferències entre Hobbes i Rousseau

Hobbes, partia principalment del pessimisme de l’ésser humà, on afirma que l’home és un llop per a l’home, això vol dir que vivim en una guerra continua de tots contra tots. De manera que Rousseau planteja una aspecte diferent, parteix de la hipòtisi d’un home natural, solitari, que en principi, no necessita la societat per viure. Hobbes, tracta més d’un egoisme propi, és a dir, està en una continua lluita permanent amb els altres mentre que Rosseau tracta més de un canvi a través de la comunitat igualitària. Hobbes planteja les seves lleis on és possible que veiem una societat on puguem conviure en pau, mentres que Rosseau, amb l’aparició de les propietats privades i l’egoisme que desencadena posa en perill la convivència pacífica fet que converteix l’èsser humà en malvat qun el fan sociable.

Penso personalment que Rosseau és més coherent, perquè afirma que vivim en una continua lluita permanent amb els altres i està mogut per l’egoisme pròpi.

Individualisme possessiu

1. Idees principals

El text ens parla de les cinc característiques que resumiesen l’individualisme possessiu. Ens diu que l’ésser humà és lliure de la dependencia dels altres i això és el que el fa humà i també remarca que l’ndividu és essencialment el propietari d’ell mateix. La societat humana es basa en relacions mercantils.

2. Títol

Trets de l’Individualisme

3. Anàlisi

El text ens parla del home segons l’individualisme possessiu que defensa la llibertat dels èssers humans, la responsabilitat de les seves accions i el tipus de relacions dins d’una societat. Utilitza cinc proposicions concretes que ho defineixen. La primera es refereix a la possibilitat que té l’home de ser lluire, de no dependre de les voluntats dels altres, sinó ser ell mateix. Com comenta el text quan l’home és lliure també és humà. La segona defineix que la llibertat de la dependència dels altres significa que hi ha una llibertat en les relacions amb altres individus, vol dir que tothom té llibertat per escollir les seves relacions. A la tercera ens diu que cada individu és propietari d’ell mateix, que és responsable dels seus actes i que, per tant, cap home deu res a la societat. La quarta tracta sobre el que pot alienar l’individu. Diu que una persona no pot alienar tota la seva propietat sobre la seva persona i capacitats, que no pot desentendre’s de tot el que té, en canvi, pot alienar la seva capacitat per treballar. L’última es refereix a que la societat humana esta formada per una sèrie de relacions mercantils. Penso que es refereix que la relació entre els individus és d’intercanvi.

Definicions

Raó teórica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap el conèixement de la realitat per explicar-la i compendre-la.

Raó pràctica: ús de la raó que mira d’orientar l’acció. S’oposa i s’imposa a les passions per orientar-nos cap a la consecusió d’un ideal moral que la raó mateixa ha fixat.

Metafísica: part de la filosofia que tracta sobre allò més enllà dels sentits.

Ultimitat: arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.

Subjecte: protagonista de l’acció de conèixer (jo).

Opinió: és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat.

Interés emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió d’aquells que els manipulen.

Dogmatisme: estan segurs de conèixer. Consideren que podem arribar realment a conèixer.

Escepticisme moderat: no es pot arribar a conèixer la realitat, però ells es comporten d’acord amb allò que és més probable.

Perspectivisme: manté que sí que es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugant diferents perspectives, cada un de nosaltres té la seva pròpia visió del món.

Realisme: afirmen que podem arribar a conèixer la realitat tal com és. Dona prioritat a l’objecte.

Idealisme: afirma que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix. No podem coneixer les coses tal com són, sinò com se’ns mostren.

Noesis: consiència que s’obre a la realitat.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educaió, cultura, socialització.. Formen part del coneixement.

Ignorancia: estat de la ment en que s’admet el desconeixament sobre un assumpte determinat.

Autoritat: una afirmació s’accepta coma certa perquè prové d’algú a qui és un expert en la materia.

Evidencia sensible: evident el que se’ns presenta com a indiscutible. En l’ordre de la sensibilitat, les dades del sentits.

Adequació: la veritat s’entén com una relació especial d’ajust entre l’objecte i el subjecte.

Coherència: criteri de veritat que es basa en que un proposició ha de deduir-se logicament del conjunt de proposicions que en formen part.

Pragmatisme: afirman que el que és útil és vertader.

Consens: acord entre uns interlocutors que formen una comunitat ideal de diàleg.

Contingent: allò que és però podia no existir.

Necessari: allò que és i no pot no se.

Virtualitat: per referir-nos al conjunt de percepcions i sensasions generades amb ajuda d’un suport tècnic. Donen la aparença de quelcom físic.

El virtual és real?

Segons la meva opinió, el virtual és real per què nosaltres ens creiem el que estem veient, encara que suposem que es una aproximació a la realitat. Suposem que aquelles imatges són reals i ens creiem que aquella situació pot estar passant de veritat. Per tant, ja que sabem que aquella acció no ha passat a la vida real, sí que nosaltres mateixos ens ho creiem. El virtual no és real comparan-lo amb la nostra realitat però si que existeix la virtualitat i nosaltres la podem percebre. Però per altre banda no es real del tot, ja que la persona no pot estar fisicament en aquella realitat. Nomé la veu i se la pot creure i recrear-se amb ella.

Adequació i verificació pragmàtiques

1.Quina relació s’estableix en el text entre la veritat i la vida real de les persones? La veritat és una propietat que té tothom per adequar la realitat a cadascú.

2.Quan es pot dir, segons el pragmatisme, que una idea és certa?
Aquelles que podem assimilar, fer vàlides, corroborar i verificar. El que és útil.

3.Trobes alguna semblança entre les afirmacions que apareixen en el text i el que de manera comuna s´entén per pragmàtic? Quina? Si. Per què el text ens diu que la certesa de les coses és quan es pot comprovar, per això és la relació que té comuna amb el pragmàtic.

4.Pot haver-hi el cas d´idees certes sense conseqüència pràctica? Raona la resposta i posa’n algun exemple. Segons el que diu el text no. Però jo crec que si que pot haver per què la gent pot tenir idees “certes” però sense poder veure les conseqüències.

William James (vida i obres): www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/James%20William.htm