Definicions

Raó teórica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap el conèixement de la realitat per explicar-la i compendre-la.

Raó pràctica: ús de la raó que mira d’orientar l’acció. S’oposa i s’imposa a les passions per orientar-nos cap a la consecusió d’un ideal moral que la raó mateixa ha fixat.

Metafísica: part de la filosofia que tracta sobre allò més enllà dels sentits.

Ultimitat: arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.

Subjecte: protagonista de l’acció de conèixer (jo).

Opinió: és un estat de coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat.

Interés emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió d’aquells que els manipulen.

Dogmatisme: estan segurs de conèixer. Consideren que podem arribar realment a conèixer.

Escepticisme moderat: no es pot arribar a conèixer la realitat, però ells es comporten d’acord amb allò que és més probable.

Perspectivisme: manté que sí que es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugant diferents perspectives, cada un de nosaltres té la seva pròpia visió del món.

Realisme: afirmen que podem arribar a conèixer la realitat tal com és. Dona prioritat a l’objecte.

Idealisme: afirma que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix. No podem coneixer les coses tal com són, sinò com se’ns mostren.

Noesis: consiència que s’obre a la realitat.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educaió, cultura, socialització.. Formen part del coneixement.

Ignorancia: estat de la ment en que s’admet el desconeixament sobre un assumpte determinat.

Autoritat: una afirmació s’accepta coma certa perquè prové d’algú a qui és un expert en la materia.

Evidencia sensible: evident el que se’ns presenta com a indiscutible. En l’ordre de la sensibilitat, les dades del sentits.

Adequació: la veritat s’entén com una relació especial d’ajust entre l’objecte i el subjecte.

Coherència: criteri de veritat que es basa en que un proposició ha de deduir-se logicament del conjunt de proposicions que en formen part.

Pragmatisme: afirman que el que és útil és vertader.

Consens: acord entre uns interlocutors que formen una comunitat ideal de diàleg.

Contingent: allò que és però podia no existir.

Necessari: allò que és i no pot no se.

Virtualitat: per referir-nos al conjunt de percepcions i sensasions generades amb ajuda d’un suport tècnic. Donen la aparença de quelcom físic.