Activitat 7: El mite de la caverna (món actual)

Podríem dir que alguns dels elements presents al mite de la caverna es podríem veure reflectits en el nostre món actual, la nostra vida en el present. El foc és el que fa possible que els presoners puguin veure les imatges, igual que nosaltres podem veure la nostra realitat. Els presoners a la cova viuen lligats, com els ha tocat, com molts de nosaltres, que sense voler, vivim envoltats de coses que ens fan creure que són reals i que les necessitem per què són així. Però, aquella persona que decideix pujar, per veure la llum (el sol), per veure la realitat en que viu sense deixar-se emportar per aparences és quan descobreix el gran muntatge i surt de l'engany que el portava a seguir un camí. Però com diu Plató, és aquí quan aquesta persona ha de tornar per explicar als altres, la realitat. Però, quan aquesta persona decideix sortir?, quan pot saber com realment està vivint sota un món irreal i que no és lliure per fer el que vol.

Activitat 6: El mite de la caverna

Comentari:

El text del Mite de la Caverna de Plató, és un diàleg entre Sòcrates i Glaucó. En el diàleg comença explicant una situació d’uns presoners que viuen dins d’una cova, estan lligats i creien en unes ombres que els projectaven. Aquests presoners vivien enganyats i creien que aquestes ombres eren reals. Més endavant, ens planteja que si agaféssim un home i el portem fora, primer no podria veure res, hauria de patir per poder veure la realitat del món. Però, desprès podria veure la realitat tal hi com és. Al cap d’un temps tornaríem a introduir aquest presoner a la cova, però aquest a l’entrar no podria veure res i els altres no el creurien i pensarien que s’ha tornat cec, i relacionarien aquesta idea amb la de l’ascensió a exterior i tindrien raons per no voler sortir de la caverna. Per què aquests presoners, viuen en la ignorància i desconeixen la realitat i quan l’altre, els hi explica prefereixen seguir amb aquesta ignorància per que creuen que el que hi ha en el món exterior no és la realitat. En aquest text Plató vol explicar la seva teoria sobre el món dels sentits i el món intel·ligible. On Plató fa referència als presoners i a la vida exterior, el món intel·ligible, que origina el món a través de la llum com les persones originaven les ombres que eren per als presoners. Per tant, el món visible o dels sentits, és un reflex del món intel·ligible.

Enllaç:

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/plat7p0h.htm

Activitat 5: Plató

L'intel·lectualisme moral socràtic: Protàgoras, 352b-c.
"Sòc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces. ¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"

En el text anterior Plató fa referència en que diu que la ciència no dirigeix ni comanda a les persones, sinó que es fa mitjançant l’amor, el plaer, passió...
Per tant, la ciència és quelcom incapaç de manejar l’home i en conseqüència, l’home la pot manejar. Com a tots els textos de Plató, Sòcrates és al que a traves dels diàlegs, fa entendre a la gent la realitat i vol que aquests se’n adonin i reflexionin sobre la pregunta que se’ls està plantejant. Plató, vol aconseguir que la gent vegi el bé i també del mal i que puguin reflexionar per si mateixos. Per això, en el diàleg Sòcrates planteja la pregunta on suposa que la ciència no té res a veure amb l’home o al contrari, que la ciència és quelcom bell i capaç de poder governar l’home. Aquí, mitjançant el mètode Socràtic, vol que l’home per si sol pugui saber el que està bé i el que no ho està.

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/prim1166.htm

Projecte 1: Vida i obra de María Zambrano

María Zambrano Alarcón va ser una filòsofa assagista espanyola. Va néixer a Vélez-Màlaga el 22 d'abril de 1904, població on va viure fins els quatre anys. Després d'una breu estada a Madrid, la família es traslladà a Segòvia. Uns anys en els quals va coincidir amb la gran amistat del seu pare, Blas Zambrano, amb el poeta Antonio Machado, que va ser fonamental en la seva vida. L'any 1927 assistí a les classes de José Ortega y Gasset i Xavier Zubiri a la Universitat Central de Madrid, completant la carrera de Filosofia i assumint un paper de mediadora entre Ortega i alguns escriptors joves. El 1931 va ser professora auxiliar de la Càtedra de Metafísica a la Universitat Central, càrrec que ostentà fins l'any 1936, alternant aquest treball amb la redacció de la seva tesi doctoral La salvación del individuo en Spinoza.Té amistat amb Luís Cernuda, Rafael Dieste, Ramón Gaya, Miguel Hernández, Camilo José Cela o Arturo Serrano Plaja a través de les Missions Pedagògiques i d'altres iniciatives culturals.

Fins al dia de la seva sortida camí de l'exili, María Zambrano residí successivament a València i Barcelona. Després d'unes breus estades a París i Nova York es dirigeix a L'Havana, on retroba Lezama Lima i és convidada com a professora de la Universitat i del Instituto de Altos Estudios e Investigaciones Científicas. De L'Havana es dirigí a Mèxic, on és nomenada també professora a la Universitat San Nicolás de Hidalgo de Morelia. Entre 1943 i 1944 dictà cursos en el Departament d'Estudis Hispànics de la Universitat de San Juan de Puerto Rico. A l'Havana, viurà fins el 1953, impartint conferències, cursos i classes particulars. Tornant a Europa s'instal•la a Roma fins l'any 1964, relacionant-se amb intel•lectuals italians com Elena Croce, Elemire Zolla i Victòria Guerrini, i espanyols com Ramón Gaya, Diego de Mesa, Enrique de Rivas, Rafael Alberti i Jorge Guillén.

Amb l'article de José Luis López Aranguren Los sueños de María Zambrano s'inicia un lent reconeixement a Espanya de la seva obra. La deterioració de la seva salut física és constant quan el 1978 va anar a Ferney-Voltaire, fins que el 1980 es trasllada a Ginebra. En aquest any, és nomenada Filla Adoptiva del Principat d'Astúries, el que va constituir el seu primer reconeixement oficial. L'any 1981 és recompensada amb el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats, i al seu torn l'Ajuntament del seu poble la nomena Filla Predilecta. En aquesta última etapa l'activitat intel•lectual serà incansable, sent nomenada Filla Predilecta d'Andalusia el 28 de febrer de 1985. El 1987, es constituïx en Vélez-Màlaga la Fundació que duu el seu nom, i el 1988 se li concedeix el prestigiós Premi Cervantes. Finalment el 6 de febrer de 1991 María mor a Madrid, sent enterrada en el seu poble natal.

• Obra
  Horitzons del liberalisme (1930)
  Cap a un saber de l'ànima (1934)
  Filosofia i poesia (1939)(FCE Mèxic)
  Cap a un saber sobre l'ànima (1950)
  L'home i el diví (1953)
  Deliri i destí (escrit en 1953 i publicat en 1989)
  Persona i Democràcia: Una història sacrificial (1958, reeditat en 1988)
  Espanya, somni i veritat
  Els somnis i el temps (reeditada en 1998)
  El somni creador
  Clars del bosc (1977).
  La tomba d'Antígona, (1983) (Mondadori Espanya S.A., 1989)
  De l'aurora (1986)
  El repòs de la llum (1986)
  Els bienaventurados (1979)
  Per a una història de la pietat (1989)
  Unamuno (escrit en 1940 i publicat en el 2003)
  Cartes de la Pièce. Correspondència amb Agustín Andreu (escrit en els 70 i publicat en el 2002)
  La confessió, gènere literari i mètode (Luminar: Mèxic, 1943; Mondadori: Madrid 1988 i Siruela: Madrid, 1995)

• Enllaços:

http://cvc.cervantes.es/actcult/zambrano/

http://www.fundacionmariazambrano.org/