"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."
El text anterior pertany a Aristòtil on ens parla sobre la virtut i sobre el terme mitjà de les coses. Afirma que el terme mitjà és aquell que està tant allunyat de l’excés com del defecte. El terme mitjà troba la moderació per exemple, entre covardia i temeritat trobaríem el valor així com entre l'avarícia i la prodigalitat trobem la generositat. Per tant, la virtut, segons Aristòtil, és un hàbit adquirit i desenvolupat a través de l’ensenyament i la repetició dels bons hàbits i que es refereix a passions i accions i per tant, com diu al final del text, en aquest hi ha excessos i defectes que cadascú a de trobar el seu terme mitjà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada