Activitat 23: Hume (Déu i realitat exterior)

El text anterior pertany al Tractat de la naturalesa humana de Hume. En el text Hume ens parla de la filosofia de la creença i de la realitat exterior. Segons Hume arribem a coneixer els cossos o la matèria a partir de les nostres idees i impresions internes i que són fruit d’una experiència personal de cadascú. I el coneixement seria una composició que anem fent de les nostres idees. Per tant, tot raonament humà queda reduït a l’experiència i la creença que l’acompanya i esta produïda per l’hàbit, la repetició. Per aquest motiu, com podem coincidir o demostrar l’existència dels objectes de la realitat externa? A Hume el porta a dues conclucions una seria que nomes podem coneixer allò que se’ns apareix i no allò que és (fenomenisme) i la segona que no podem arribar a conèixer la realitat deslligant-la de la causa (esceptisisme). Ell no nega l’existència de la realitat exterior sino nomes la creença de que hi són. I que és quelcom innavitable i que tothom la té. Respecte a la existencia de Déu afirma que no la podem demostrar i que, per tant, no la podem conèixer, ja que no podem veure la relació causa-efecte. Hume es mostra com un agnostic al no poder-la demostar aquesta causalitat, si que es pot conèixer l’efecte (la creença) pero no podem veure la causa per què no podem demostar l’existència de Déu.

Activitat 22: Hume 2

El text anterior pertany al Tractat de la naturalesa humana de Hume. Hume ens fa una crítica de la relació de causalitat i ens parla d'Adam, com el primer home. Adam no té experiència anterior i, per tant, no parteix d'aquesta. No té passat, no té cap costum. Hume afirma que allò que ens ha passat no vol dir que s'expliqui en el futur i que no es contradictori que les lleis de la natura canvïn en el futur.
Ens parla del costum, on diu que estem determinats per aquest a suposar el futur d'acord amb el passat i ens posa l'exemple d'unes boles de billar. De la bola no podem deduir res, la raó no pot dir res. No trobarem cap argument que ens faci determinar que l'afecte estarà d'acord amb l'experiència passada. Per tant, podem estar segurs que entre causa i efecte no pot haver-hi una relació necessària. No podem trobar certesa absoluta del futur respecte del passat.

Activitat 21: Hume (1711 - 1776)

“Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.”

El text anterior pertany al resum d’ Extracte del «tractat de la naturalesa humana de Hume. Hume ens parla de dos enunciats que són les relacions d’idees i les qüestions de fet. En aquest cas, utilitza les boles de billar per parlar-nos de la relació causa-efecte que estan presents als sentit. Ens parla doncs, de les qüestions de fet on diu que són contingens i que, per tant, depenen de l’experiència. No les podriem saber pel simple raonament. Al text afirma que tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Per tant, l’experiència és l’únic critèri. Hume per molt que prova l’experiment amb boles iguals o semblants, o bé en unes circumstàncies iguals o semblants, pot deduir que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre al de l’altra.

Activitat 20: Existeix el "jo"?

Molts filòsofs han volgut demostrar l’existència del “jo” com Descartes o bé com Hume qui va afirmar que el jo no és una cosa immutable sinó que és un conjunt de percepcions que la imaginació uneix, al contrari que Descartes. Segons la meva opinió penso que el “jo” no és pernament ni inmutable com diu Hume. Ja que nosaltres no som els mateixos que fa uns anys. Desde que neixem fins que morim el jo és va transformant, va canvian de manera de pensar, d’interpretar la realitat, les percepcioms o bé les emocions. Per això, penso en un jo flexible que està en continu canvi segons les experiències viscudes. Per tant, jo no soc jo sempre. Hi ha persones que es miren en una foto i que no s’identifiquen amb elles mateixes i no nomes fisicament sinò de la manera que es veuen o que pensen. Això si, hi ha com una mena d’essencia de la persona que es present a llarg de tota la seva evolució. Com a síntesi, penso que el nostre jo esta en continu canvi i , per tant, no es la mateixa cosa al llarg de la nostra vida ja que podem enriquir o ampliar el nostre coneixement i això pot fer canviar la manera de percebre les coses i pert tant del nostre jo. Pero encara que canvi el jo existeix.

Activitat 19: Text Selectivitat Descartes

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
El text anterior pertany a El discurs del mètode de Desacartes. En el text Descartes ens parla sobre l’enteniment. Afirma que no podem entendre les coses com a reals mitjançant els sentits i que, per tant, aquests ens enganyen, aquest ens fan creure el que no es. Per això, Descartes assegura que sense la intervenció de l’enteniment no podem assegurar ni afirmar res com a real, existent.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:
a) inintel•ligible: allò que no es pot assegurar i per tant no ho podem entendre.
b) imaginació: idees que ens fa creure, imaginar el món dels sentits.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.
L’objectiu del pensament cartesià era arribar a l’evidència. I per tal d’arribar-hi hem d’olbidar tot allò que no segui cert, allò dubtós. En la frase anterior Desacrtes en dona a entendre que mitjançant els sentits no es pot arribar a la certesa ja que els sentits ens poden enganyar i si ens poden enganyar un cop ho podon tornar a fer i , per tant, el coneixement sensible és el coneixement de les coses problables i les probables son dubtoses. En aquest sentit només l’enteniment és qui ens portarà a poder coneixer aquesta certesa, aquesta realitat existent. Per tal d’arribar a aquesta veritat Descartes va elaboarar el Mètode on defensa la simpliciat de les coses. Ens presenta les seves quatre regles del mètode i afirma que aquestes s’han de seguir d’una manera ferma i constant. Mitjançant aquestes quatre regles hem de poder augmentar el coneixement i no pendre allò fals com a vertader.
En la primera, Descartes afirma que no hem de pendre res com a vertader sinó coneguem una evidència que ho és, que no dona lloc a dubtes. En la segona, ens diu Descartes que hem de dividir aquesta dificultat en moltes parts fins trobar la millor solució. En la tercera, consisteix a partir dels coneixements més simples de manera esgraonada fins allò més complex. I l’última, la quarta, Descartes ens parla de fer enumeracions el més complertes i generals possibles per garantir que res no quedi fora. Amb aquestes quatre regles volia arribar a la veritat però, també, com he dit anteriorment, es va plantejar el dubte per tal d’arribar a l’evidència i per això va elaborar el dubte metòdic. Primer, va dubtar dels sentits com a mitjans per coneixer la realitat. Ja que aquests ens enganyen, a vegades. En segon lloc, va dubtar dels pensaments que tenim estan desperts ja que podien apareixer també en els sommis, per tant, va decidir que no eren mes veritables les coses que les il•lusions dels seus sommis. I per ultim, va dubtar de les matematiques. Per tant, Descartes arriba a la conclusió que del que no podem dubtar és de que estic dubtant, per tant penso. I és aquí on troba la primera evidència el “jo”. D’aquí, la seva expressió “de cogito ergo sum”.

4- Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del jo) que pugui trobar-se en la història del pensament.
Descartes afirma que l’ésser humà està format per dues subtàncies: la subtància pensant, que en aquets cas seria l’ànima o ment i la subtància externa que seria el cos. Totes dues subtàncies són independents l’una de l’altre i, per tant, una existeix sense la necessitat de l’altre. La mort del cos no segueix a la de l’ànima. Per tant, per una banda l’ànima és immortal i per l’altre queda garantida la llibertat de l’home, encara que el cos està determinat a les lleis de la natura, en canvi l’ànima no. En conclusió, Descartes assegura un dualisme entre ànima i cos en que tots dos són independents i que la unió que pateixen és accidental.
Aquest dualisme cartesià el podem comparar amb el dualisme platònic. Plató també afirmava que cos i ànima eren dues realitats heterogenias. El cos és una presó per l’ànima i, per tant, que la naturalesa de l’ànima no és està amb el cos. Mentre està en el cos l’ànima espera alliberar-se del lligam de les coses sensibles per tal de tornar al seu origen primitiu. Plató també defensa que aquesta unió és accidental i que l’ànima és el principi que mou el cos i que per tant, el cos en si no és res.

5- Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos?
Segons la meva opinió penso que si ja que Descartes ens dona a entendre que l’ànima és la substància pensant i per tant, té el coneixement.