1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
El text anterior pertany a El discurs del mètode de Desacartes. En el text Descartes ens parla sobre l’enteniment. Afirma que no podem entendre les coses com a reals mitjançant els sentits i que, per tant, aquests ens enganyen, aquest ens fan creure el que no es. Per això, Descartes assegura que sense la intervenció de l’enteniment no podem assegurar ni afirmar res com a real, existent.
2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:
a) inintel•ligible: allò que no es pot assegurar i per tant no ho podem entendre.
b) imaginació: idees que ens fa creure, imaginar el món dels sentits.
3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.
L’objectiu del pensament cartesià era arribar a l’evidència. I per tal d’arribar-hi hem d’olbidar tot allò que no segui cert, allò dubtós. En la frase anterior Desacrtes en dona a entendre que mitjançant els sentits no es pot arribar a la certesa ja que els sentits ens poden enganyar i si ens poden enganyar un cop ho podon tornar a fer i , per tant, el coneixement sensible és el coneixement de les coses problables i les probables son dubtoses. En aquest sentit només l’enteniment és qui ens portarà a poder coneixer aquesta certesa, aquesta realitat existent. Per tal d’arribar a aquesta veritat Descartes va elaboarar el Mètode on defensa la simpliciat de les coses. Ens presenta les seves quatre regles del mètode i afirma que aquestes s’han de seguir d’una manera ferma i constant. Mitjançant aquestes quatre regles hem de poder augmentar el coneixement i no pendre allò fals com a vertader.
En la primera, Descartes afirma que no hem de pendre res com a vertader sinó coneguem una evidència que ho és, que no dona lloc a dubtes. En la segona, ens diu Descartes que hem de dividir aquesta dificultat en moltes parts fins trobar la millor solució. En la tercera, consisteix a partir dels coneixements més simples de manera esgraonada fins allò més complex. I l’última, la quarta, Descartes ens parla de fer enumeracions el més complertes i generals possibles per garantir que res no quedi fora. Amb aquestes quatre regles volia arribar a la veritat però, també, com he dit anteriorment, es va plantejar el dubte per tal d’arribar a l’evidència i per això va elaborar el dubte metòdic. Primer, va dubtar dels sentits com a mitjans per coneixer la realitat. Ja que aquests ens enganyen, a vegades. En segon lloc, va dubtar dels pensaments que tenim estan desperts ja que podien apareixer també en els sommis, per tant, va decidir que no eren mes veritables les coses que les il•lusions dels seus sommis. I per ultim, va dubtar de les matematiques. Per tant, Descartes arriba a la conclusió que del que no podem dubtar és de que estic dubtant, per tant penso. I és aquí on troba la primera evidència el “jo”. D’aquí, la seva expressió “de cogito ergo sum”.
4- Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del jo) que pugui trobar-se en la història del pensament.
Descartes afirma que l’ésser humà està format per dues subtàncies: la subtància pensant, que en aquets cas seria l’ànima o ment i la subtància externa que seria el cos. Totes dues subtàncies són independents l’una de l’altre i, per tant, una existeix sense la necessitat de l’altre. La mort del cos no segueix a la de l’ànima. Per tant, per una banda l’ànima és immortal i per l’altre queda garantida la llibertat de l’home, encara que el cos està determinat a les lleis de la natura, en canvi l’ànima no. En conclusió, Descartes assegura un dualisme entre ànima i cos en que tots dos són independents i que la unió que pateixen és accidental.
Aquest dualisme cartesià el podem comparar amb el dualisme platònic. Plató també afirmava que cos i ànima eren dues realitats heterogenias. El cos és una presó per l’ànima i, per tant, que la naturalesa de l’ànima no és està amb el cos. Mentre està en el cos l’ànima espera alliberar-se del lligam de les coses sensibles per tal de tornar al seu origen primitiu. Plató també defensa que aquesta unió és accidental i que l’ànima és el principi que mou el cos i que per tant, el cos en si no és res.
El text anterior pertany a El discurs del mètode de Desacartes. En el text Descartes ens parla sobre l’enteniment. Afirma que no podem entendre les coses com a reals mitjançant els sentits i que, per tant, aquests ens enganyen, aquest ens fan creure el que no es. Per això, Descartes assegura que sense la intervenció de l’enteniment no podem assegurar ni afirmar res com a real, existent.
2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:
a) inintel•ligible: allò que no es pot assegurar i per tant no ho podem entendre.
b) imaginació: idees que ens fa creure, imaginar el món dels sentits.
3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.
L’objectiu del pensament cartesià era arribar a l’evidència. I per tal d’arribar-hi hem d’olbidar tot allò que no segui cert, allò dubtós. En la frase anterior Desacrtes en dona a entendre que mitjançant els sentits no es pot arribar a la certesa ja que els sentits ens poden enganyar i si ens poden enganyar un cop ho podon tornar a fer i , per tant, el coneixement sensible és el coneixement de les coses problables i les probables son dubtoses. En aquest sentit només l’enteniment és qui ens portarà a poder coneixer aquesta certesa, aquesta realitat existent. Per tal d’arribar a aquesta veritat Descartes va elaboarar el Mètode on defensa la simpliciat de les coses. Ens presenta les seves quatre regles del mètode i afirma que aquestes s’han de seguir d’una manera ferma i constant. Mitjançant aquestes quatre regles hem de poder augmentar el coneixement i no pendre allò fals com a vertader.
En la primera, Descartes afirma que no hem de pendre res com a vertader sinó coneguem una evidència que ho és, que no dona lloc a dubtes. En la segona, ens diu Descartes que hem de dividir aquesta dificultat en moltes parts fins trobar la millor solució. En la tercera, consisteix a partir dels coneixements més simples de manera esgraonada fins allò més complex. I l’última, la quarta, Descartes ens parla de fer enumeracions el més complertes i generals possibles per garantir que res no quedi fora. Amb aquestes quatre regles volia arribar a la veritat però, també, com he dit anteriorment, es va plantejar el dubte per tal d’arribar a l’evidència i per això va elaborar el dubte metòdic. Primer, va dubtar dels sentits com a mitjans per coneixer la realitat. Ja que aquests ens enganyen, a vegades. En segon lloc, va dubtar dels pensaments que tenim estan desperts ja que podien apareixer també en els sommis, per tant, va decidir que no eren mes veritables les coses que les il•lusions dels seus sommis. I per ultim, va dubtar de les matematiques. Per tant, Descartes arriba a la conclusió que del que no podem dubtar és de que estic dubtant, per tant penso. I és aquí on troba la primera evidència el “jo”. D’aquí, la seva expressió “de cogito ergo sum”.
4- Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del jo) que pugui trobar-se en la història del pensament.
Descartes afirma que l’ésser humà està format per dues subtàncies: la subtància pensant, que en aquets cas seria l’ànima o ment i la subtància externa que seria el cos. Totes dues subtàncies són independents l’una de l’altre i, per tant, una existeix sense la necessitat de l’altre. La mort del cos no segueix a la de l’ànima. Per tant, per una banda l’ànima és immortal i per l’altre queda garantida la llibertat de l’home, encara que el cos està determinat a les lleis de la natura, en canvi l’ànima no. En conclusió, Descartes assegura un dualisme entre ànima i cos en que tots dos són independents i que la unió que pateixen és accidental.
Aquest dualisme cartesià el podem comparar amb el dualisme platònic. Plató també afirmava que cos i ànima eren dues realitats heterogenias. El cos és una presó per l’ànima i, per tant, que la naturalesa de l’ànima no és està amb el cos. Mentre està en el cos l’ànima espera alliberar-se del lligam de les coses sensibles per tal de tornar al seu origen primitiu. Plató també defensa que aquesta unió és accidental i que l’ànima és el principi que mou el cos i que per tant, el cos en si no és res.
5- Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos?
Segons la meva opinió penso que si ja que Descartes ens dona a entendre que l’ànima és la substància pensant i per tant, té el coneixement.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada