Un any més per aquí...

Aquest ha estat un any en el que hem aprés moltes coses noves però, especialment hem pogut conèixer molts dels filòsofs de la Història de la Filosofia: Heràclit, Parmènides, els Pitagòrics, tots els Presocràtics, els Sofistes, Sòcrates, Plató, Aristòtil, Epicur, Estoics - Plotí, St. Agustí, St. Anselm, St. Tomàs, Ockham, Bacon, Descartes, Spinoza, Leibniz, Locke, Berkeley, Hume, Voltaire, Montesquieu, Rosseau, Kant, Mill, Schopenhaver, Nietzsche i, personalment, he treballat sobre una filòsofa del s.XX, María Zambrano.

Penso que aquests dos anys del Blog de Filosofia han estat molt interessants i a més a més ha estat una manera diferent d'aprendre. Ara, després de fer la selectivitat, amb els textos de Mill i Descartes, marxem de vacances!!

Projecte 6: María Zambrano - Audio

Aquí us deixo l'últim treball sobre María Zambrano. Espero que us agradi:



Gràcies a Tots! I Bon Sant Jordi!

Activitat 25: Kant (1724 - 1804)

"No hi ha cap dubte que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, perquè amb quin mitjà hauria de ser despertada la capacitat de coneixement per exercir-se si no és amb objectes que commouen els nostres sentits i ara provoquen per ells mateixos representacions, ara posen en moviment l'activitat del nostre enteniment perquè les compari, les lligui o les separi i elabori així la matèria bruta de les impressions sensibles per aconseguir un coneixement dels objectes que s'anomena experiència? Segons el temps, doncs, cap coneixement precedeix en nosaltres l'experiència, i amb ella comencen tots.

Però encara que tot el nostre coneixement comença amb l'experiència, no per això certament tot procedeix de l'experiència. Ja que bé podria ser que fins i tot el nostre coneixement experièncial fóra un compost de tot el que rebem mitjançant impressions i de tot el que la nostra pròpia capacitat de coneixement produeix per ella mateixa (ocasionat merament per mitjà d'impressions sensibles), addició aquesta que no distingim d'aquella matèria bàsica fins que un llarg exercici ens ho assenyala i ens ensinistra per fer-ne la separació.

Hi ha, doncs, almenys una qüestió que encara necessita una recerca més detallada i que no s'ha d'enllestir de seguida a la primera ullada: la qüestió de si hi ha un coneixement semblant, independent de l'experiència i de les impressions dels sentits. Aquests coneixements s'anomenen a priori, i es distingeixen dels empírics, els quals tenen les fonts a posteriori , això és, en l'experiència."

Crítica a la Raó Pura , Introducció , I

El text anterior pertany a la introducció de la Crítica de la Raó Pura de Kant. En el text Kant ens parla de que tot coneixement comença amb l’experiència ja que amb els objectes que percebem pels sentits ens permeten lligar, comparar…Però, no per això el coneixment s’origina tot ell en l’experiència. Segons Kant, s’inicia amb el que ell anomena impressions, aquestes en el moment que les captem cada subjecte li donem una forma i gràcies a la capacitat de conèixer unifica aquestes impressions. Kant afirma que hi ha dues formes de coneixement allò que rebem per les impressions i allò que produïm per la nostra facultat de coneixer. D’aquí és qüestiona de que si existeix un coneixement independent de l’experiència, allò que és pur i és el que anomena a priori, d’altra banda els distingeix dels quals depenen de l’experiència i, per tant, són empirics que els anomena a posteriori.
Per tant, Kant està d’acord amb que tot coneixement comença amb l’experiència i les impressions però afirmant que aquestes soles no poden fonamentar el coneixement.

Projecte 5: María Zambrano Alarcón

Durant tot l'any he anat treballant amb una filòsofa del segle XX i aquí deixo un Powerpoint de tota la seva vida-Pensament-Obra. Espero que us agradi:

María Zambrano Alarcón

View more presentations from marta.alvarez.

Activitat 24: Moral Hume

112. (V). Sembla evident que els fins últims de les accions humanes no poden ser explicats, en cap cas, per la raó, sinó que es recomanen del tot als sentiments i afeccions del gènere humà, sense dependència de les facultats intel·lectuals. Pregunti’s a un home per què fa exercici; contestarà que perquè desitja conservar la salut. Si se li pregunta llavors per què desitja la salut, respondrà al punt, perquè la malaltia és penosa. I si es prossegueix l’enquesta i es desitja saber la raó per la qual odia el dolor, no en podrà donar cap. És aquest un fi últim, que no va referit a cap altre objecte. Potser a la segona pregunta, per què desitja la salut, pugui contestar també que és necessària per a l’exercici de la seva vocació. Si se li pregunta que per què desitja això, contestarà, sense més, que perquè desitja diners. Si se li pregunta per què?, contestarà que és un instrument de plaer. I és absurd preguntar-li la raó d’això. És impossible que hi hagi un procés in infinitum; i que una cosa pugui ser sempre la raó per la qual una altra és desitjada. Quelcom ha de ser desitjable per si, i pel seu acord i conveniència immediata amb el sentiment i l’afecte humans.

El text anterior, pertany a Investigació sobre els principis de la moral, apèndix I de Hume. En el text, Hume parla de que les accions humanes en cap cas són essencialment racionals, com altres filòsofs havien dit anteriorment (Plató, Aristòtil), és a dir, situar la raó en el principi per tal d’explicar-ho tot. Per això Hume assegura que la raó no pot promoure totes les accions ja que són els sentiments i les afeccions els que ens porten a fer o sentir les diferent coses. D’aquesta manera assegura que és una reacció emotiva i no pas racional. Ens posa l’exemple del cas de preguntar a una persona per què fa exercici i en aquest exemple es veu que conforme anem preguntant anem trobant diferent raons que ens fan arribar a la conclusió que darrere de les accions no hi ha una mateixa raó racional sinó que són els desitjos, sentiments o afeccions que porten a la persona a duu a terme aquella acció o activitat. Per tant, per a Hume, l’origen de les idees morals es troba en el cor de l’home, a l’interior on situem els nostres sentiments que ens impulsen a mouren’s. D’aquesta manera podem sintetitzar que els sentiments formen part de nosaltres i que així doncs no és la raó la que guia les nostres accions.

Projecte 4: L'obra de María Zambrano: El pensament

“Nada de lo real ha de ser humillado”

Parteix de dues qüestions: raó poètica i creació de la persona. La raó poètica està inspirada per la “raó vital” d’Ortega. La raó-poètica, el mètode, s'inicia com coneixement: visió poètica, amatent a la recepció, a la visió reveladora. La vigilant atenció, esdevé receptiva. Després, la raó actuarà revelant; la paraula s'aplicarà en el traç dels símbols i més enllà, on el símbol perd la seva consistència quotidiana, mantindrà tan sols el vincle. És quan la raó-poètica apareixerà, com acció metafòrica, essencialment creadora de realitats i abans de res de la realitat primera: la de la pròpia persona que actua transcendint-se, perdent-se a si mateixa. Aquest tema forma un mètode adequat per la consecució del fi poposat que és la creació de la persona. Aquest el separa en quatre punts: L'home com ésser que pateix la seva transcendència, la fenomenología del temps, la forma somni i la qüestió ètica: l'acció essencial. Zambrano considera que l'home ha d'esgotar les seves formes actuals per què el possible continuï obrint-se: donar pas a l’irrealizable. Poc sabrem del que som capaços si no ens sotmetem a noves exigències. Parlant del racionalisme, aquest no preten descobrir l’estructura de la realitat sinó que, recolza el poder desde la seva presuposició, la realitat ha de ser transparent a la raó, una i intel•ligible. Situat entre veritats definitives, l’home deixa de sentir el pas del temps. La preocupació de Zambrano és humanitzar la història y la vida personal. Aconseguir que la raó esdevingui un instrument adequat pel coneixement de la realitat. Humanitzar la història, assumir la pròpia llibertat.

Enllaços:

http://www.nueva-acropolis.es/filosofia/Articulos/MZambrano4.htm

http://fcgjung.com.es/art_45.html

http://www.fundacionmariazambrano.org/ver.aspx?p=mariazambrano/pensamiento&m=mar

http://cvc.cervantes.es/actcult/ZAMBRANO/acerca/moreno.htm

Activitat 23: Hume (Déu i realitat exterior)

El text anterior pertany al Tractat de la naturalesa humana de Hume. En el text Hume ens parla de la filosofia de la creença i de la realitat exterior. Segons Hume arribem a coneixer els cossos o la matèria a partir de les nostres idees i impresions internes i que són fruit d’una experiència personal de cadascú. I el coneixement seria una composició que anem fent de les nostres idees. Per tant, tot raonament humà queda reduït a l’experiència i la creença que l’acompanya i esta produïda per l’hàbit, la repetició. Per aquest motiu, com podem coincidir o demostrar l’existència dels objectes de la realitat externa? A Hume el porta a dues conclucions una seria que nomes podem coneixer allò que se’ns apareix i no allò que és (fenomenisme) i la segona que no podem arribar a conèixer la realitat deslligant-la de la causa (esceptisisme). Ell no nega l’existència de la realitat exterior sino nomes la creença de que hi són. I que és quelcom innavitable i que tothom la té. Respecte a la existencia de Déu afirma que no la podem demostrar i que, per tant, no la podem conèixer, ja que no podem veure la relació causa-efecte. Hume es mostra com un agnostic al no poder-la demostar aquesta causalitat, si que es pot conèixer l’efecte (la creença) pero no podem veure la causa per què no podem demostar l’existència de Déu.

Activitat 22: Hume 2

El text anterior pertany al Tractat de la naturalesa humana de Hume. Hume ens fa una crítica de la relació de causalitat i ens parla d'Adam, com el primer home. Adam no té experiència anterior i, per tant, no parteix d'aquesta. No té passat, no té cap costum. Hume afirma que allò que ens ha passat no vol dir que s'expliqui en el futur i que no es contradictori que les lleis de la natura canvïn en el futur.
Ens parla del costum, on diu que estem determinats per aquest a suposar el futur d'acord amb el passat i ens posa l'exemple d'unes boles de billar. De la bola no podem deduir res, la raó no pot dir res. No trobarem cap argument que ens faci determinar que l'afecte estarà d'acord amb l'experiència passada. Per tant, podem estar segurs que entre causa i efecte no pot haver-hi una relació necessària. No podem trobar certesa absoluta del futur respecte del passat.

Activitat 21: Hume (1711 - 1776)

“Heus aquí una bola de billar quieta sobre la taula, i una altra que es mou ràpidament en direcció a ella. Ambdues topen i la bola que anteriorment estava en repòs es posa ara en moviment. Aquest és un exemple tan perfecte de la relació de causa i efecte com qualsevol altre que puguem conèixer, sigui per sensació, sigui per reflexió. Però examinem-lo: és obvi que totes dues boles van entrar en contacte abans que fos comunicat el moviment i que no hi ha hagut cap interval entre la topada i el moviment. La contigüitat en el temps i en el lloc és, per tant una circumstància exigida per a l’actuació de totes les causes. També és evident que el moviment que en fou la causa és anterior al moviment que en fou l’efecte. La prioritat en el temps és, per tant, una altra circumstància exigible a tota causa. Però això no ho és tot. Provem amb altres boles del mateix material i que estiguin en una situació semblant hi trobem sempre que l’impuls d’una bola produeix indefectiblement el moviment d’una altra. Heus aquí, per tant, una tercera circumstància: una conjunció constant entre la causa i l’efecte. Tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Més enllà d’aquestes circumstàncies de contigüitat, prioritat i conjunció constant, res més no puc descobrir en aquesta causa. La primera bola en moviment toca la segona, i immediatament la segona es posa en moviment; i quan provo l’experiment amb boles iguals o semblants, en circumstàncies iguals o semblants, trobo que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre el moviment de l’altra. Per més voltes que hi faci, a aquesta qüestió, i per més que l’examini, jo no hi veig res més.”

El text anterior pertany al resum d’ Extracte del «tractat de la naturalesa humana de Hume. Hume ens parla de dos enunciats que són les relacions d’idees i les qüestions de fet. En aquest cas, utilitza les boles de billar per parlar-nos de la relació causa-efecte que estan presents als sentit. Ens parla doncs, de les qüestions de fet on diu que són contingens i que, per tant, depenen de l’experiència. No les podriem saber pel simple raonament. Al text afirma que tot objecte semblant a la causa produeix sempre algun objecte similar a l’efecte. Per tant, l’experiència és l’únic critèri. Hume per molt que prova l’experiment amb boles iguals o semblants, o bé en unes circumstàncies iguals o semblants, pot deduir que el moviment i el contacte d’una bola segueix sempre al de l’altra.

Activitat 20: Existeix el "jo"?

Molts filòsofs han volgut demostrar l’existència del “jo” com Descartes o bé com Hume qui va afirmar que el jo no és una cosa immutable sinó que és un conjunt de percepcions que la imaginació uneix, al contrari que Descartes. Segons la meva opinió penso que el “jo” no és pernament ni inmutable com diu Hume. Ja que nosaltres no som els mateixos que fa uns anys. Desde que neixem fins que morim el jo és va transformant, va canvian de manera de pensar, d’interpretar la realitat, les percepcioms o bé les emocions. Per això, penso en un jo flexible que està en continu canvi segons les experiències viscudes. Per tant, jo no soc jo sempre. Hi ha persones que es miren en una foto i que no s’identifiquen amb elles mateixes i no nomes fisicament sinò de la manera que es veuen o que pensen. Això si, hi ha com una mena d’essencia de la persona que es present a llarg de tota la seva evolució. Com a síntesi, penso que el nostre jo esta en continu canvi i , per tant, no es la mateixa cosa al llarg de la nostra vida ja que podem enriquir o ampliar el nostre coneixement i això pot fer canviar la manera de percebre les coses i pert tant del nostre jo. Pero encara que canvi el jo existeix.

Activitat 19: Text Selectivitat Descartes

1. Explica breument les idees principals del text i com hi apareixen relacionades
El text anterior pertany a El discurs del mètode de Desacartes. En el text Descartes ens parla sobre l’enteniment. Afirma que no podem entendre les coses com a reals mitjançant els sentits i que, per tant, aquests ens enganyen, aquest ens fan creure el que no es. Per això, Descartes assegura que sense la intervenció de l’enteniment no podem assegurar ni afirmar res com a real, existent.

2. Explica breument el significat, en el text, de les paraules següents:
a) inintel•ligible: allò que no es pot assegurar i per tant no ho podem entendre.
b) imaginació: idees que ens fa creure, imaginar el món dels sentits.

3. Per què diu Descartes que els sentits no ens poden assegurar mai res sense la intervenció de l’enteniment? Fes referència als aspectes del pensament de Descartes que siguin pertinents, enacara que no apareguin explícitament en el text.
L’objectiu del pensament cartesià era arribar a l’evidència. I per tal d’arribar-hi hem d’olbidar tot allò que no segui cert, allò dubtós. En la frase anterior Desacrtes en dona a entendre que mitjançant els sentits no es pot arribar a la certesa ja que els sentits ens poden enganyar i si ens poden enganyar un cop ho podon tornar a fer i , per tant, el coneixement sensible és el coneixement de les coses problables i les probables son dubtoses. En aquest sentit només l’enteniment és qui ens portarà a poder coneixer aquesta certesa, aquesta realitat existent. Per tal d’arribar a aquesta veritat Descartes va elaboarar el Mètode on defensa la simpliciat de les coses. Ens presenta les seves quatre regles del mètode i afirma que aquestes s’han de seguir d’una manera ferma i constant. Mitjançant aquestes quatre regles hem de poder augmentar el coneixement i no pendre allò fals com a vertader.
En la primera, Descartes afirma que no hem de pendre res com a vertader sinó coneguem una evidència que ho és, que no dona lloc a dubtes. En la segona, ens diu Descartes que hem de dividir aquesta dificultat en moltes parts fins trobar la millor solució. En la tercera, consisteix a partir dels coneixements més simples de manera esgraonada fins allò més complex. I l’última, la quarta, Descartes ens parla de fer enumeracions el més complertes i generals possibles per garantir que res no quedi fora. Amb aquestes quatre regles volia arribar a la veritat però, també, com he dit anteriorment, es va plantejar el dubte per tal d’arribar a l’evidència i per això va elaborar el dubte metòdic. Primer, va dubtar dels sentits com a mitjans per coneixer la realitat. Ja que aquests ens enganyen, a vegades. En segon lloc, va dubtar dels pensaments que tenim estan desperts ja que podien apareixer també en els sommis, per tant, va decidir que no eren mes veritables les coses que les il•lusions dels seus sommis. I per ultim, va dubtar de les matematiques. Per tant, Descartes arriba a la conclusió que del que no podem dubtar és de que estic dubtant, per tant penso. I és aquí on troba la primera evidència el “jo”. D’aquí, la seva expressió “de cogito ergo sum”.

4- Compara la concepció de Descartes de l’ànima amb una altra concepció de l’ànima (o de la ment, o del jo) que pugui trobar-se en la història del pensament.
Descartes afirma que l’ésser humà està format per dues subtàncies: la subtància pensant, que en aquets cas seria l’ànima o ment i la subtància externa que seria el cos. Totes dues subtàncies són independents l’una de l’altre i, per tant, una existeix sense la necessitat de l’altre. La mort del cos no segueix a la de l’ànima. Per tant, per una banda l’ànima és immortal i per l’altre queda garantida la llibertat de l’home, encara que el cos està determinat a les lleis de la natura, en canvi l’ànima no. En conclusió, Descartes assegura un dualisme entre ànima i cos en que tots dos són independents i que la unió que pateixen és accidental.
Aquest dualisme cartesià el podem comparar amb el dualisme platònic. Plató també afirmava que cos i ànima eren dues realitats heterogenias. El cos és una presó per l’ànima i, per tant, que la naturalesa de l’ànima no és està amb el cos. Mentre està en el cos l’ànima espera alliberar-se del lligam de les coses sensibles per tal de tornar al seu origen primitiu. Plató també defensa que aquesta unió és accidental i que l’ànima és el principi que mou el cos i que per tant, el cos en si no és res.

5- Creus que Descartes té raó quan defensa que és més fàcil conèixer l’ànima que el cos?
Segons la meva opinió penso que si ja que Descartes ens dona a entendre que l’ànima és la substància pensant i per tant, té el coneixement.

Activitat 18: Existeix la realitat fora de la ment idependenment que jo la pensi?

És una de les preguntes dificils de contestar però, Descartes va asegurar que allò que és indubtable és que “jo” existeixo i per tant, si jo existeixo vol dir que els altres també existeixen per què també s’identifiquen com “jo”. Així que, la reallitat esdevé quan hi ha un “jo” pensant i aquesta relació entre el jo i el pensar que Descartes resumeix amb, cogito ergo sum, és el que determina la realitat.
Però com sabem que el que estem pensat és real? Ja que els sentits ens poden enganyar i per tant no poder captar la realitat tal com és. D’aquesta manera, des del meu punt de vista penso que és difícil poder constatar si existeix el que hi ha fora de la ment però si que és evident l’existència del “jo” pel fet que el que si que és real és que estem pensat. Per tant, el que té la condició de real és el fet de jo estic pensant una cosa però el que no podem demostrar és l’existència d’una realitat única per a tothom. Per què cadascú tindrà un coneixement d’aquesta realitat segons la seva manera de pensar i depenen dels seus sentits.

Activitat 17: Descartes (1596 - 1650)

4. El dubte metòdic i el cogito: Discurs del mètode, 4a. part.

"Fa molt de temps que havia observat que, pel que fa als costums, cal, de vegades, seguir opinions, que sabem que són molt incertes, com si fossin indubtables, com he dit abans; però, per tal com aleshores desitjava d'ocupar-me solament en la investigació de la veritat, vaig pensar que havia de fer tot el contrari i rebutjar com absolutament fals tot allò en què pogués imaginar el menor dubte, a fi de veure si, després d'això, no restaria quelcom en la meva creença, que fos enterament indubtable. Així, puix que els sentits ens enganyen de vegades, vaig voler suposar que no hi ha res que sigui tal com ens ho fan imaginar; i, puix que hi ha homes que s'equivoquen en raonar, fins de les matèries més simples de la geometria, i hi fan paralogismes, vaig pensar que jo estava tan exposat a equivocar-me com qualsevol altre, i vaig rebutjar com a falses totes les raons que havia tingut abans per demostratives; i en fi, considerant que tots els pensaments que tenim estant desperts, ens poden venir també quan dormim, sense que n'hi hagi aleshores cap de veritable, vaig resoldre de fingir que totes les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit, no eren més veritables que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: «jo penso, doncs jo sóc», era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava."

El text anterior de Descartes ens parla sobre el dubte metòdic i el cogito. La seva capacitat d'observar les coses i d’investigar sobre la veritat el van fer plantejar-se aquest dubte metòdic a partir del qual arribaria a la veritat. Va dubtar per criticar de totes les opinions que hem acceptat fins al moment. Aquest dubte lliga amb la seva primera regla on afirma que no hem de pendre res com a vertader sinó en tenim una evidència clara. Primer, va dubtar dels sentits com a mitjans per coneixer la realitat. Ja que aquests ens enganyen, a vegades. I per tant, que les coses probales i que ens enganyen son dubtoses. Descartes va observar que cadascú tenia una manera de raonar fins adonar-se que el que deia ell també podia equivocar-se. En segon lloc, va dubtar dels pensaments que tenim estan desperts ja que podien apareixer també en els sommis, per tant, va decidir que no eren més veritables les coses que les il·lusions dels seus sommis. I per últim, va dubtar de les matemàtiques. Un dubte radical. Per tant, Descartes afirma que podem dubtar del sentits, de la realitat, de les veritats matemàtiques, però del que no podem dubtar és de que estem dubtant, per tant que pensem. I és aquí on troba la primera evidència el “jo”. D’aquí, la seva expressió de "cogito ergo sum".

Projecte 3: Influències que rep María Zambrano

Va ser deixeble, de José Ortega i Gasset, i també de Zubiri i García Morente. María Zambrano purifica la tradició filosòfica occidental rebuda per boca d'aquests mestres del pensament i la paraula. Les seves preferències filosòfiques van ser els clàssics grecs, Plotí i Spinoza, el pensament dels quals alhora ètic i metafísic es trobava més d'acord amb la seva pròpia forma de sentir. Deixa una obra on es conjuguen la intel•ligència i la sensibilitat, es va acostar a filòsofs tan dispars com els Pitagòrics, Séneca, Ibn Arabi, Heidegger o Nietzsche; va escriure, així mateix, sobre creadors de l'època clàssica com Plató i Sòfocles.

Encara que no només als filòsofs deu la consecució de la seva particular forma de pensar, sinó també a autors que pertanyen de la psicologia, la mística, i l'antropologia de la religió.

Zambrano considera històricament els gèrmens d'una possible raó mediadora entre la violència del pensament i els anhels oblidats de la vida: l'estoïcisme i el pitagorisme i la seva continuació, el neoplatonismo.

Pàgines d'interès:

http://www.nueva-acropolis.es/filosofia/Articulos/MZambrano4.htm

http://cvc.cervantes.es/actcult/zambrano/acerca/moreno.htm

Activitat 16: Creus que es pot demostrar l’existència de Deú?

Amb el pas del temps molts filòsofs han volgut demostrar l’existència de Déu a partir de la raó. Tot hi això, personalment penso que l’existència de Déu no es pot demostrar racionalment, ja que mai ningú la pogut veure ni tocar ni te constància física de la seva existència sinó, que és una qüestió de creure o no creure. Les persones que creuen tenen un concepte de Déu, però, tan sols es una concepte ja que tampoc tenen arguments per poder-ne demostrar la seva existència.
Per tant, crec que l’existència de Déu no és possible i és molt diferent creure que existir. Però, defenso la idea de que cadascú tingui fe i pugui creure en Déu.

Activitat 15: Carta a Meneceu

1. Idees principals:
La carta anterior d’Epicur a Meneceu ens parla de que la filosofia és per totes les edats, tant per els joves com per als vells, però Epicur ho relaciona tot amb la felicitat. Considera que filosofar és apostar per la felicitat ja que viure feliç és viure una vida perfecta, com els déus. També ens parla del tema de la mort. Afirma que no hem de témer a la mort, ja que quan la mort hi és nosaltres ja no hi sóm i quan nosaltres hi som, la mort ja no hi és. Epicur també fa referència a l’hedonisme, el principi del plaer i el dolor, on ens parla del plaer com a moderació del aliments ja que els aliments senzills ens proporcionen els mateix plaer que els exquisits.

2. Títol: Viure feliç, és viure bé.

3. Comentari i Comparació:
La Carta a Meneceu és un resum de les teories d’Epicur on ens parla de la vida, el plaer i la felicitat. Per tal de viure bé, s’ha de ser feliç i Epicur considera que a totes les edats és possible. Contrari al pensament d’Arstòtil que creia que els joves no ho podien arribar a entendre. Sobre el tema de la mort Epicur pensa que no l’hem de témer ja que el bé i el mal resideixen en les sensasions i per tant no l’hem de témer per què la mort és com diu en el text la privació de sensacions. La mort no ens ha d’afectar ja que si nosaltres patim la mort abans de viure-la no viuren d’acord amb la felicitat i no em de patir ja que com considera Epicur que nosaltres hi som la mort no hi és i quan nostres ja no i som la mort i és. El savi és aquell qui viu sense angoixes i no tem ni a viure ni a morir i considera que la vida és viure feliç en el present. Els plaer són aquells que porten a l’inici i a la fi de viure feliç, per tant, viure és buscar aquests plaers. Però, també hem de saber escollir i trobar la moderació per què aquell plaer moderat és aquell plaer prudent. Per això, Epicur considera que menjar aliments senzills poden proporcionar el mateix plaer que un d’exquisit que tots dos satisfan el dolor, que en aquest cas és la fam. El plaer és l’única finalitat i és com diu en el text, el no sentir dolor ni trasbals en l’ànima. Per Epicur aquest plaer “viciós” no és el que ens guia ni ens porta la felicitat, per què de totes aquestes altres coses considera que el principi és el seny i aquest és qui ens ajuda a portar una vida justa i correcte. Viure feliç va acompanyat de les virtuts. D’acord amb Aristòtil que afirma que un és feliç quan actua segons el que li és més pròpi. Però, Epicur considera que el savi sap viure d’acord amb la raó i que és millor equivocar-se assenyadament que no pas insensatament. Per tant, cal apostar sempre per la raó.
En conclusió, Epicur considera que les persones tenim l’oportunitat de filosofar al llarg de tota la nostra vida, però que hem de viure feliçment i sabent controlar els nostres plaer i desitjos així, aconseguirem viure d’acord amb els dos principis el plaer i el dolor, l’hedonisme.