Activitat 14: Comentari Aristòtil

"En tot allò que és continu i divisible es pot prendre una part més gran, una de més petita o una d'igual, i això o bé respecte a la cosa mateixa o bé respecte a nosaltres; allò que és igual, és un terme mitjà entre l'excés i el defecte. Anomeno terme mitjà d'una cosa allò que està igualment allunyat de cadascun d'ambdós extrems: per això és un i el mateix per a tots. Però, respecte a nosaltres, allò que ni és excessiu ni és massa poc, no és pas un ni el mateix per a tots. (...) Així, doncs, qualsevol entès evita tant l'excés com el defecte, busca el terme mitjà i l'elegeix, però no el terme mitjà de la cosa, sinó el relatiu a nosaltres. Si tot coneixement és així com realitza bé la seva tasca, tot dirigint la mirada cap al terme mitjà i guiant les seves obres cap a ell (...); si, d'altra banda, la virtut -com també la naturalesa- és més exacta i més excel·lent que qualsevol art, haurà de tendir directament vers el terme mitjà. Parlo de la virtut ètica, perquè ella es refereix a passions i accions, i en aquestes hi ha excés i defecte i terme mitjà."

El text anterior pertany a Aristòtil on ens parla sobre la virtut i sobre el terme mitjà de les coses. Afirma que el terme mitjà és aquell que està tant allunyat de l’excés com del defecte. El terme mitjà troba la moderació per exemple, entre covardia i temeritat trobaríem el valor així com entre l'avarícia i la prodigalitat trobem la generositat. Per tant, la virtut, segons Aristòtil, és un hàbit adquirit i desenvolupat a través de l’ensenyament i la repetició dels bons hàbits i que es refereix a passions i accions i per tant, com diu al final del text, en aquest hi ha excessos i defectes que cadascú a de trobar el seu terme mitjà.

Activitat 13: Què és primer l’ou o la gallina?

És una de les preguntes què tothom s’ha plantejat alguna vegada, però realment, deixant de banda el que ens demostra la ciència, ens l’hem plantejada, segons el pensament de l'Aristòtil?
D’entrada tothom pensa que l’ou existeix primer, però d’aquí sorgeix la pregunta de qui va pondre aquest ou, però si diguéssim que primer va ser la gallina sorgiria la pregunta que d’on va sortir aquesta gallina. Per això, per aquesta qüestió Aristòtil planteja la distinció entre potència i acte, per justificar aquest canvi. Per tant, intenta superar Heràclit i Parmènides en elaborar la seva teoria del canvi, ja que, el canvi té lloc entre contraris. Considera que el canvi és el pas d’un estat a un altre, és a dir, de la privació a la forma. L’ou seria la privació, l’estat inicial i la gallina la forma, per tant, l’ou seria la gallina en potència. I la gallina ja seria l’acte, ja que és allò quan un ésser ja és fet. En conclusió, penso que segons Aristòtil la gallina va ser abans que l’ou per què els éssers tenen a dins seu capacitat de transformació per això, la gallina comença a ser en potència en l’ou.

Projecte 2: Context Històric

Context històric de 1904 - 1991

Maria Zambrano va néixer l’any 1904 a Vélez-Màlaga. Espanya vivia marcada per un règim de Restauració. Durant aquest període van sorgir una nova generació de polítics i nous moviments socials (republicanisme, obrerisme, nacionalisme). Però tensions socials van provocar l’augment de conflictes i la fallida del sistema, finalment, es va consumar el 1923, amb el cop d’Estat de Primo de Rivera que va posar fi al parlamentarisme i va instal·lar una dictadura militar. També, al 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial que va finalitzar el 1918. La dictadura de Primo de Rivera va estar marcada per una suspensió de la Constitució, prohibició dels partits..., però l’any 1930 va entrar en crisi amb el rebuig polític i social i la fi del suport del monarca, Alfons XIII, fet que al 1931 es produís la seva dimissió.

Al 1931 és van fer unes eleccions municipals que van donar la victòria a les forces republicanes. El monarca va renuncia al tron i es va proclamar la República. La República, però, va néixer en circumstàncies difícils. El feixisme havia començat el seu creixement a Europa i posava en perill tot sistema democràtic. El triomf del front popular d’esquerres el 1936, va ser la força per què els enemics de la República agafessin les armes. La conspiració militar comptava amb el suport de les forces de la dreta. El 14 de Juliol es va produir l’assassinat de Calvo Sotelo. Això va ser l’inici de la Guerra Civil espanyola que va durar del 1936-1939. El 1939, les tropes franquistes van arribar a la frontera pirinenca i va néixer una dictadura que va consolidar a Franco com a poder absolut d’Espanya. Molta gent es va haver d’exiliar com és el cas de Maria Zambrano, que va estar a París, Nova York, L'Havana. El 1939 també es va desencadenar la Segona Guerra Mundial que va finalitzar el 1945.
Espanya continuava amb la dictadura, tot hi que amb forts moviments socials d’oposició. Però a la mort de Franco el 20 de novembre de 1975, va deixar enrere la dictadura actual per una democràcia. Durant el govern de Suárez – Calvo Sotelo, el 23-F de 1981, és va produir un cop d’estat del coronel Tejero, però va ser condemnat i processat. L’any 1982 va entrar al govern Felipe González. Maria Zambrano va morir el 1991 en ple govern socialista.

Activitat 12: Aristòtil o Plató?

Aristòtil era deixeble de Plató, però en la seva filosofia podem trobar una crítica a la teoria del seu mestre. Plató defensava que existeixen dos móns el sensible i l’intel·ligible on en el món sensible ens presenta aquella realitat visible, perceptible, és a dir, el món de les coses i el món intel·ligible és on es troba la realitat per si mateixa, la idea de les coses i per tant, que no podem mai assolir les idees sinó podem arribar al món intel·ligible. Per altra banda, Aristòtil considera que el món intel·ligible no existeix i en la seva teoria ens parla de la matèria i de la forma com a substàncies individuals. La matèria de l'Aristòtil correspondria amb el cos de plató i en canvi l’ànima, l’essència de les coses és trobaria en la forma. Aristòtil defensa que la forma és immanent deixat enrere la teoria Platònica de què les idees són transcendents. La bellesa no existeix en un món intel·ligible sinó que existeix en les coses. Aristòtil defensa una teoria realista per això, segons la meva opinió penso que és més creïble la seva teoria ja que si observem la teoria platònica, no podem explicar ni tenir proves de l’existència del món intel·ligible, món que segons Plató, és el món de les idees, de l’essència de les coses. Per això, penso que la teoria de l'Aristòtil és molt més coherent i li podem trobar més sentit que no pas en la teoria platònica, ja que si les idees són l’essència de les coses no és possible que estiguin separades.

Activitat 11: Comentari Text Fedó (2)

En el fragment anterior de l’obra de Plató, el Fedó, podem observar un diàleg entre Sòcrates i Cebes. El Fedó, pertany a l’època de madirasa de Plató i on també podem veure un clar exemple del mètode socràtic mitjançant el diàleg i les preguntes, qüestions que es van plantejant. Sòcrates intenta convença a Sebes que les ànimes han de ser a l’hades ja que despres tornaràn a ressorgir. Per fer-li entendre parla del argument de la lluita de contraris, que afirma que totes les coses tenen i sorgeixen del seu contrari. A travès de diferents exemples, Sòcrates, mostra la teoria dels contaris. El fort i el dèbil, gran o el feble, el petit o el gran,... D’aquesta manera conclueix que les ànimes han de venir de l’Hades, ja que la vida sorgeix també de la mort com tots els contraris. L’ànima espera a l’Hades la nova incorporació al cos.

Activitat 10: Text del Fedó

«És possible que hi hagi una drecera que ens porti, amb l’ajuda de la raó, al terme de la recerca, ja que mentre tenim un cos i la nostra ànima es troba contaminada amb un mal semblant mai no podrem aconseguir adequadament el que desitgem. I afi rmem que el que desitgem és la veritat. Ara bé, el cos ens proporciona mil preocupacions a causa del seu necessari manteniment. A més a més, si sobrevé qualsevol malaltia, ens
impedeix anar a la captura del que és real. Ens omple d’amors i de desigs, de temors i fantasmes de tota mena i d’un munt de nicieses, de tal manera que, com diu la dita, sota el seu domini no podem mai ni tan sols posar-nos a ¡ pensar. Les guerres, les dissensions, les baralles no tenen cap altra causa que el cos i els seus desigs. En efecte, és per culpa de la possessió dels ¡diners que s’originen les guerres; i és el cos el que ens obliga a tenir diners, ja que hem de procurar-li el que calgui com a esclaus. Se’n segueix que, a causa de tot això, no tenim lleure per cultivar la fi losofi a. I el pitjor de tot és que, si algú de nosaltres arriba a deslliurar-se d’ell i es posa a investigar alguna cosa, inesperadament ens ataca, precipitant-se per qualsevol lloc, mentre estem investigant, fent fressa i confusió, de manera que per culpa d’ell ens resulta impossible arribar a veure la veritat. Al contrari, és cosa comprovada que, si hem de conèixer clarament alguna cosa, ens hem de desempallegar d’ell i hem de contemplar amb l’ànima sola la realitat en si mateixa. Aleshores, pel que sembla, assolirem allò que desitgem i que diem que és l’objecte del nostre amor, la saviesa; segons indica el raonament, això serà quan hàgim mort, no en aquesta vida. En efecte, si amb el cos no és possible conèixer res de manera absoluta, se segueix una de dues coses: o bé no posseirem mai el saber, o bé el posseirem quan haguem mort. Perquè aleshores l’ànima quedarà sola en si mateixa, separada del cos; però abans no. I mentre encara vivim, pel que sembla, ens acostarem més al saber en la mesura en què no tinguem relació ni comunió amb el cos, exceptuant el que sigui d’absoluta necessitat, i no ens contaminem de la seva natura, sinó que procurem mantenir-nos-en purs fi ns que el déu ens alliberi. D’aquesta manera, una vegada purs i deslliurats de la insensatesa del cos, probablement ens trobarem amb els qui són semblantment purs i coneixerem per nosaltres mateixos el que és pur. [La veritat possiblement és aquesta.] Perquè em temo que al qui no és pur no li està permès d’assolir allòque és pur.»

El text anterior pertany al llibre del Fedó de Plató. En el text Plató ens dona la seva opinió sobre la relació entre el cos i l’ànima. Afirma que el cos el que només ens porta són preocupacions i no podem aconseguir el que realment volem. Ens porta desitjos, amors i temors que, com diu en el text, sota el seu domini no ens deixen pensar. Per tant, l’objectiu del filòsof és conèixer la veritat i com que per mitjà del món intel•ligible, és a dir, el cos no el pot assolir, com a consegüent el filòsof no ha de témer a la mort. Desprès de la mort l’ànima quedarà sola per ella mateixa, separada del cos i això ens permetrà assolir aquesta veritat que quan l’ànima està dins del cos no podem captar. Per tant, només assolirem el coneixement pur quan l’ànima és deslliuri del cos i puguem captar les coses per si mateixes, en estat pur.

Activitat 9: Esquema de L'obra del Fedó

Activitat 8: El coneixement racional

"És raonable sostenir que ni tan sols existeix el coneixement, Cràtil, si totes les coses canvien i res no es manté. Car si això mateix, el coneixement, no deixés de ser coneixement, romandria sempre i seria coneixement. Però si, fins i tot, la forma mateixa del coneixement canvia, simultàniament canviaria a una altra forma de coneixement i ja no seria coneixement. Si sempre està canviant, no podria haver sempre coneixement i, d'acord amb aquest raonament, no hi hauria ni subjecte ni hi ha objecte de coneixement; si existeix allò que és bell, allò que és bo i cadascun dels éssers, és evident per a mi que el que ara diem nosaltres no s'assembla gens al flux ni al moviment."

El text anterior de Plató pertany a l’obra de Cràtil, obra de la seva segona època on Plató ja que el seu propi sistema filosòfic. El text ens parla del coneixement i de la seva existència. Plató, es pregunta que si totes les coses canvien i res no és manté el coneixement de les coses no és mai absolut. Per tant, si sempre està canviant no podríem trobar el coneixement en si mateix, no podem diferenciar la relació entre objecte i subjecte de coneixement. El que haurem captat avui de les coses demà haurà canviat i, per tant, si ha canviat no haurem captat el coneixement en si. En el món sensible, no podem captar les coses ni adquirir coneixement, ja que tot està en un fluix, en un canvi continu. Plató acaba explicant que allò que és bell o bo de cadascú dels éssers no pot canviar, i per tant, no ho podem captar a través del món sensible, sinó a través del món intel·ligible que és aquell que condueix als éssers, persones a la veritat.

Activitat 7: El mite de la caverna (món actual)

Podríem dir que alguns dels elements presents al mite de la caverna es podríem veure reflectits en el nostre món actual, la nostra vida en el present. El foc és el que fa possible que els presoners puguin veure les imatges, igual que nosaltres podem veure la nostra realitat. Els presoners a la cova viuen lligats, com els ha tocat, com molts de nosaltres, que sense voler, vivim envoltats de coses que ens fan creure que són reals i que les necessitem per què són així. Però, aquella persona que decideix pujar, per veure la llum (el sol), per veure la realitat en que viu sense deixar-se emportar per aparences és quan descobreix el gran muntatge i surt de l'engany que el portava a seguir un camí. Però com diu Plató, és aquí quan aquesta persona ha de tornar per explicar als altres, la realitat. Però, quan aquesta persona decideix sortir?, quan pot saber com realment està vivint sota un món irreal i que no és lliure per fer el que vol.

Activitat 6: El mite de la caverna

Comentari:

El text del Mite de la Caverna de Plató, és un diàleg entre Sòcrates i Glaucó. En el diàleg comença explicant una situació d’uns presoners que viuen dins d’una cova, estan lligats i creien en unes ombres que els projectaven. Aquests presoners vivien enganyats i creien que aquestes ombres eren reals. Més endavant, ens planteja que si agaféssim un home i el portem fora, primer no podria veure res, hauria de patir per poder veure la realitat del món. Però, desprès podria veure la realitat tal hi com és. Al cap d’un temps tornaríem a introduir aquest presoner a la cova, però aquest a l’entrar no podria veure res i els altres no el creurien i pensarien que s’ha tornat cec, i relacionarien aquesta idea amb la de l’ascensió a exterior i tindrien raons per no voler sortir de la caverna. Per què aquests presoners, viuen en la ignorància i desconeixen la realitat i quan l’altre, els hi explica prefereixen seguir amb aquesta ignorància per que creuen que el que hi ha en el món exterior no és la realitat. En aquest text Plató vol explicar la seva teoria sobre el món dels sentits i el món intel·ligible. On Plató fa referència als presoners i a la vida exterior, el món intel·ligible, que origina el món a través de la llum com les persones originaven les ombres que eren per als presoners. Per tant, el món visible o dels sentits, és un reflex del món intel·ligible.

Enllaç:

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/plat7p0h.htm

Activitat 5: Plató

L'intel·lectualisme moral socràtic: Protàgoras, 352b-c.
"Sòc.-- La gent creu de la ciència que no té cap força, ni dirigeix ni comanda; ben lluny de considerar que té aquestes funcions, creu que àdhuc en l'home en qui existeix no és la ciència que comanda, sinó una altra cosa, adés la passió, adés el plaer, adés l'enuig, ara l'amor, sovint la temença, considerant la ciència, en resum, com un esclau, el qual fan anar d'una banda a l'altra totes les altres forces. ¿Et sembla a tu una cosa així, o bé et sembla que la ciència és quelcom de bell i capaç de comandar l'home, talment que aquell que coneix el bé i el mal no es deixa governar per res més i tot ho fa segons el que la ciència ordena, perquè la ciència és per a l'home la millor auxiliar de l'enteniment?"

En el text anterior Plató fa referència en que diu que la ciència no dirigeix ni comanda a les persones, sinó que es fa mitjançant l’amor, el plaer, passió...
Per tant, la ciència és quelcom incapaç de manejar l’home i en conseqüència, l’home la pot manejar. Com a tots els textos de Plató, Sòcrates és al que a traves dels diàlegs, fa entendre a la gent la realitat i vol que aquests se’n adonin i reflexionin sobre la pregunta que se’ls està plantejant. Plató, vol aconseguir que la gent vegi el bé i també del mal i que puguin reflexionar per si mateixos. Per això, en el diàleg Sòcrates planteja la pregunta on suposa que la ciència no té res a veure amb l’home o al contrari, que la ciència és quelcom bell i capaç de poder governar l’home. Aquí, mitjançant el mètode Socràtic, vol que l’home per si sol pugui saber el que està bé i el que no ho està.

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/FiloXarxa.htm?http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/prim1166.htm

Projecte 1: Vida i obra de María Zambrano

María Zambrano Alarcón va ser una filòsofa assagista espanyola. Va néixer a Vélez-Màlaga el 22 d'abril de 1904, població on va viure fins els quatre anys. Després d'una breu estada a Madrid, la família es traslladà a Segòvia. Uns anys en els quals va coincidir amb la gran amistat del seu pare, Blas Zambrano, amb el poeta Antonio Machado, que va ser fonamental en la seva vida. L'any 1927 assistí a les classes de José Ortega y Gasset i Xavier Zubiri a la Universitat Central de Madrid, completant la carrera de Filosofia i assumint un paper de mediadora entre Ortega i alguns escriptors joves. El 1931 va ser professora auxiliar de la Càtedra de Metafísica a la Universitat Central, càrrec que ostentà fins l'any 1936, alternant aquest treball amb la redacció de la seva tesi doctoral La salvación del individuo en Spinoza.Té amistat amb Luís Cernuda, Rafael Dieste, Ramón Gaya, Miguel Hernández, Camilo José Cela o Arturo Serrano Plaja a través de les Missions Pedagògiques i d'altres iniciatives culturals.

Fins al dia de la seva sortida camí de l'exili, María Zambrano residí successivament a València i Barcelona. Després d'unes breus estades a París i Nova York es dirigeix a L'Havana, on retroba Lezama Lima i és convidada com a professora de la Universitat i del Instituto de Altos Estudios e Investigaciones Científicas. De L'Havana es dirigí a Mèxic, on és nomenada també professora a la Universitat San Nicolás de Hidalgo de Morelia. Entre 1943 i 1944 dictà cursos en el Departament d'Estudis Hispànics de la Universitat de San Juan de Puerto Rico. A l'Havana, viurà fins el 1953, impartint conferències, cursos i classes particulars. Tornant a Europa s'instal•la a Roma fins l'any 1964, relacionant-se amb intel•lectuals italians com Elena Croce, Elemire Zolla i Victòria Guerrini, i espanyols com Ramón Gaya, Diego de Mesa, Enrique de Rivas, Rafael Alberti i Jorge Guillén.

Amb l'article de José Luis López Aranguren Los sueños de María Zambrano s'inicia un lent reconeixement a Espanya de la seva obra. La deterioració de la seva salut física és constant quan el 1978 va anar a Ferney-Voltaire, fins que el 1980 es trasllada a Ginebra. En aquest any, és nomenada Filla Adoptiva del Principat d'Astúries, el que va constituir el seu primer reconeixement oficial. L'any 1981 és recompensada amb el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats, i al seu torn l'Ajuntament del seu poble la nomena Filla Predilecta. En aquesta última etapa l'activitat intel•lectual serà incansable, sent nomenada Filla Predilecta d'Andalusia el 28 de febrer de 1985. El 1987, es constituïx en Vélez-Màlaga la Fundació que duu el seu nom, i el 1988 se li concedeix el prestigiós Premi Cervantes. Finalment el 6 de febrer de 1991 María mor a Madrid, sent enterrada en el seu poble natal.

• Obra
  Horitzons del liberalisme (1930)
  Cap a un saber de l'ànima (1934)
  Filosofia i poesia (1939)(FCE Mèxic)
  Cap a un saber sobre l'ànima (1950)
  L'home i el diví (1953)
  Deliri i destí (escrit en 1953 i publicat en 1989)
  Persona i Democràcia: Una història sacrificial (1958, reeditat en 1988)
  Espanya, somni i veritat
  Els somnis i el temps (reeditada en 1998)
  El somni creador
  Clars del bosc (1977).
  La tomba d'Antígona, (1983) (Mondadori Espanya S.A., 1989)
  De l'aurora (1986)
  El repòs de la llum (1986)
  Els bienaventurados (1979)
  Per a una història de la pietat (1989)
  Unamuno (escrit en 1940 i publicat en el 2003)
  Cartes de la Pièce. Correspondència amb Agustín Andreu (escrit en els 70 i publicat en el 2002)
  La confessió, gènere literari i mètode (Luminar: Mèxic, 1943; Mondadori: Madrid 1988 i Siruela: Madrid, 1995)

• Enllaços:

http://cvc.cervantes.es/actcult/zambrano/

http://www.fundacionmariazambrano.org/

Activitat 4: “Del no-res no pot sortir res”

Del no-res no pot sortir res, és a dir, tot té un principi etern. Res té un començament ni un final, ja que existeix un ordre, un ordre on el punt d’inici és el punt final, de la mateixa manera que el del final és el d’inici. És com una continuïtat eterna que no s’acabava mai. Però, realment existeix aquest no-res? No podem pensar en el no-res ja que no sabem el que és i si no sabem que és no hi podem pensar i, per tant, no existeix. Una cosa no es pot crear, no pot sortir del no-res de la mateixa manera que nosaltres no hi podem pensar ja que mai no podem pensar en no-res. Si el que és, és i es pot pensar i el que no és, no existeix i no es pot pensar, en conseqüència, del no-res no pot sortir res.

Activitat 3: Parmènides

“Doncs, t'explicaré (tu escolta i recorda el relat) quines són les úniques vies de recerca pensables: l'una, que és no és no-ésser, és una ruta fiable, perquè la veritat l'acompanya; l'altra, que no és i que és necessàriament no-ésser, t'asseguro que és una sendera del tot impracticable, car ni pots conèixer el que no és ( perquè no és factible), ni ho pots pensar”.

“Perquè és el mateix pensar i ésser”'

“Mira amb fermesa les coses que, encara que lluny, es troben, això no obstant, presents a la teva ment, ja que mai no podries tallar de manera que l'ésser no es continués amb l´ésser, ni dispersant-lo totalment per totes bandes segons l'ordre del món, ni reunint-lo.”

''És indiferent el lloc per on puc començar, ja que hi tornaré de bell nou.”

''Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t'ordeno que consideris. He de desviar-te doncs d'aquesta primera via de recerca i desprès d'aquella altra per la qual els homes ignorats caminen bicèfals; (...) són arrossegats, sords, i cecs alhora, estupefactes, gent forassenyada, per a la qual l'ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix per a la qual el camí de totes les coses és regressiu.”

En els textos anteriors de Parmènides ens parla de que ell es planteja intentar arribar a alguna cosa estable, immutable. Parla de que existeixen dues vies o camins del coneixement de l’ésser: l’una on diu que allò és i no pot no ser i l’altre, on afirma que una cosa no pot ser la seva contrària, per tant, l’ésser és i el no-ésser no és. Per Parmènides, l’ésser no mora mai, és homogeni, i perdurarà sempre. Desde qualsevol lloc es pot arribar al coneixement de l’ésser, per què és com una esfera, és indiferent pel lloc on comencis sempre tornaràs al mateix punt. La seva filosofia es basa en el monisme ontològic, per tant, l’ésser és una sola realitat i per arribar a conèixer aquesta realitat trobem la via de l’opinió, que és aquella que tracta sobre tot el que podem dir i pensar de l’ésser.

Activitat 2: Heràclit

''Els homes desconeixen aquesta raó que existeix sempre, tant abans d'escoltar-la com després d'haver-la escoltat, atès que, encara que tot succeeix d'acord amb aquesta raó, s'assemblen a inexperts (...). Els altres homes ignoren el que fan desperts, de la mateixa manera que obliden el que fan quan dormen”.

''Els contraris s'harmonitzen, i, de la diversitat, en
resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia”.

'Entrem i no entrem al mateix riu, som i no som”'.

''Després d'escoltar el lógos, i no a mi, és savi reconèixer que totes les coses en són una”.

En els fragments, Heràclit ens parla que tot segueix un ordre, una raó. Per Heràclit és fonamental la idea dels contraris, i com aquests contraris flueixen de manera que poden estar amb hegemonia o bé, en discòrdia. Però aquests dos contraria formen un tot, és a dir, que es necessiten l’un a l’altre, per tant, un no existeix sense l’altre. En aquest sentit diem que amb la lluita de contraris sorgeix la natura i esdevé la vida. Podrien ser un exemple les cares d’una moneda, que tot i ser oposades o contràries, les dues en conjunt formen part d’un tot, igual que Heràclit diu que totes aquelles coses que contenen oposats en són una. Per ell, res es manté, tot està en continu canvi, tot flueix.

Activitat 1: Anaximandre

Tormen de nou, curs nou i noves activitats. Espero que aquest curs descombrim coses noves.

"D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà trobem també la seva destrucció,segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia,segons l’ordre del temps."

En el fragment anterior que es conserva de l'Anaximandre, parla de què existeix un ordre en la realitat i que la vida i la mort formen part d’un procés. Un procés en que el punt d’inici és el mateix que el final. I que al llarg de la vida, l’home viu injustícies i retribucions que s’han de fer front.

Per acabar...

Aquí s’acaba un any de Filosofia. Un any en el que hem après coses que potser abans ni tan sols ens les plantejàvem o que potser no sabíem ni que podien existir. Vam començar el 16 de setembre definint que era la Filosofia i hem acabat amb un Power point dels Fonaments de l’estat social i democràtic de dret. Espero que ens veiem l’any vinent!!

T.13 Fonaments de l’estat social i democràtic de dret

Fonaments De L’Estat Social I DemocràTic De Dret

View more OpenOffice presentations from marta.alvarez.

L'estat social i democràtic de dret és una forma política que es caracteritza pel compromís dels ciutadans d'anar avançant progressivament cap a establir una societat cada vegada més justa, democràtica, lliure i pròspera.

COMENTARI 7

Idees principals :
En el text Hobbes, ens parla de què les persones ens imposem unes restriccions quan vivim en estats i que mitjançant aquestes mirem per la nostra pròpia conservació i una vida més grata. També fa referència quan diu que les persones hauríem de fer pels altres, el que voldríem per a nosaltres mateixos que només es pot aconseguir per unes normes si no l’home només faria segons les seves passions.

Títol :
La naturalesa de l’Home

Comentari :
Hobbes en el text ens dóna a entendre que l’home ha d’acceptar les lleis i restriccions que imposa l’Estat. Per què si aquestes no existissin, l’home viuria en una lluita o guerra permanent entre els uns i els altres. Els homes per la seva pròpia passió natural no podrien sobreviure. Per tant, està encontra de tot allò que ens ve imposat per les normes de convivència i d’un estat.

Ciutadania democràtica

Jürgen Habermas (Alemania, 1929)

Sociólogo y filósofo alemán. Habermas nació en Düsseldorf y estudió en Gotinga, Zurich y Bonn; realizó el doctorado en Marburgo y trabajó como profesor de filosofía en Heidelberg y como profesor de filosofía y sociología en Francfort. De 1971 a 1980 fue director del Instituto Max Planck en Stamberg. La obra de Habermas constituye un ataque radical a la idea de que el positivismo y la ciencia y la investigación modernas son de alguna forma objetivas. Opina que la ciencia y la tecnología están más bien regidas por valores e intereses que a veces contradicen la búsqueda desinteresada de la verdad. Habermas sostiene que la tecnologización de la sociedad y el consiguiente crecimiento de la burocracia han servido, entre otras cosas, para perpetuar las instituciones del Estado y despolitizar a los ciudadanos. De esta forma la razón y la ciencia se han convertido en herramientas de dominación más que de emancipación. Habermas considera que esto no es necesario e imagina un futuro en el que la razón y el conocimiento trabajen en pro de una sociedad mejor. En ese futuro la comunicación humana no debería estar sujeta a la dominación del Estado y los ciudadanos racionales deberían poder actuar en la sociedad de forma libre en el ámbito político. Entre sus obras destacan su monumental Teoría de la acción comunicativa (1981), que puede ser considerada como una teoría global acerca de la sociedad, sobre su origen, su evolución y sus patologías; Historia y crítica de la opinión pública, Teoría y praxis, Ciencia y técnica como ideología, El discurso filosófico de la modernidad y El pensamiento posmetafísico.

- De quina manera l’autor caracteritza la ciutadania en aquest text?
Caracteritza una ciutadania com autolegislació, que incorpora a tots els ciutadans i a tos per un igual respectant-se mútuament.

- Per què diu que el principi de voluntariat ha de ser considerat a l’hora d’entendre la nacionalitat del ciutadà? Perquè la persona ha de reconèixer i acceptar primer que forma part de la seva nacionalitat i, per tant, se li recordaran les seves arrels.

- A què és refereix quan esmenta l’afirmació de la independència nacional? I quan esmenta la realització de la identitat nacional? Per què considera que aquests modes d’entendre la democràcia són excloents? Un territori independitzat d’un estat. Poden marginar una part del territori.

Definicions

Intel·lectualisme moral: teoria que afirma que és impossible obrar malament expressament. Qui ho fa és per ignorància.

Maièutica: l’art de donar llum a les idees, com la funció de les llevadores.

Hedonisme: Creuen que la felicitat consisteix en el plaer i evitar el dolor.
Felicitat (Aristòtil): és ser home en el sentit més ampli de la paraula i duu a terme l’activitat intel.lectual.
Prudència: proposar-nos els que ens convé en la nostra vida.
Pau interior: fer-se insensible al sofriment i a les opinions alienes.
Aritmètica dels plaers: càlcul dels plaers que descansa en dos supòsits, són igual en qualitat. També és una teoria utilitarista que defensa una suma de plaers i una resta de dolors.
Utilitarisme de la regla: exigeix tenir en compte si l’acció en què ens trobem se sotmet a alguna de les regles que ja considerem morals per les seves conseqüències.
Ètica deontològica: importa més la forma que el contingut.
Imperatiu categòric: ordres que ens ordenen a obrar d’una manera o una altra.
Dignitat humana: conseqüència de l’autonomia que afirma que els éssers que poden intercanviar-se per altres tenen preu, en canvi un ésser autònom és únic, té dignitat.
Intuïcionisme dels valors: captar els valors per intuïció emocional.
Comunitarisme: ètica que afirma que els principis universals allunyen els individus de la comunitat. Defensa les comunitats concretes davant la pèrdua d’identitat i l’individualisme.
Universalisme: ètica que afirma que les comunitats són indispensables per al desenvolupament d´una persona, però la solidaritat comunitària és una solidaritat de grup. I que l’autèntica solidaritat és universal.

Dilema 3

Què ha de fer el professor?

Crec que el professor no li hauria de pujar la nota. Penso que a la classe hi ha més alumnes i si li puja ho hauria de fer amb tots.

Analitza-ho exposant en una columna les conseqüències que té pujar-li la nota i en un altre no pujar-li.

Si li puja: L'alumne se surt amb la seva. Té una gran satisfacció i felicitat.

Si no li puja: El professor respecta les normes. L'alumnes accepta les conseqüències, no tindrà aquesta satisfacció.

Veus algun conflicte entre felicitat i justícia? On?

A la desició del professor. La felicitat de la alumna o la justicia.

Com resoldria aquest problema un utilitarista de l’acte i un utilitarista de la regla?

Acte: Miraria tot el curs i li pujaria la nota.

Regla: no li pajaria la nota no és just.

Quina regla creus que aplicaria el representant de d’utilitarisme de la regla?

Moral.

Dilema 2

Què ha de fer l’Alfons? Per què?

Crec que l'Alfons hauria de continuar treballant en aquest feina i trobar-ne una altre més endevant. Ha de pensar en la seva família, ja que és el més important.
L’Alfons ha de canviar de feina i sacrificar el benestar de la seva família pel benestar de la humanitat? Per què?

No, ha de mirar per la seva família per què és el més prioritari en aquests moments. Tot hi que els problemes de la humanitat no deixen de ser importants.
Tenim obligacions amb les generacions futures?

Si, ja que el que fem nosaltres amb el món en que vivim és el que deixarem a les generacions futures i l'hem de deixar igual o millor en que està.
Pot privar-se a un poble dels seus propis mitjans de subsistència? Per què?
No pot privar-se un poble dels mitjans de subsistència sinó que s’ha d’intentar canviar aquests per uns altres millors i que siguin més ecològics amb el medi ambient.

Com es pot resoldre aquest problema de mitjans de subsistència i mantenir també els pulmons de la terra?

Intentar trobar un equilibri que fagi possible la subsistència i alhora els "pulmons" de la terra i buscant formes alternatives.
De qui són responsabilitat els problemes mediambientals?Què hi diria un utilitarista?

Són de tots i cadascú i el govern el que s'encarrega és de fer una serie de lleis, normes per tal de protegir el medi ambient.

Es millor ser una persona insatisfeta que un porc satisfet, més val ser un Sòcrates insatisfet que un ximple satisfet

Personalment, estic d’acord amb la frase anterior ja que penso que és millor ser una persona insatisfeta per què et fa possible cercar noves experiències, coneixements, alternatives,... que existeixen i que podem trobar al llarg de la vida. Per tant, aquesta persona sempre buscarà, a l’àmbit que sigui, noves fonts de coneixement que el faran adaptar-se a noves situacions. Gràcies a què es pot a adaptar, el farà una persona més dinàmica, flexible i oberta a nous suggeriments. D’altra banda, una persona satisfeta no busca l’excel·lència ni millorar cap àmbit de la seva vida, sinó que ja es troba acomodada amb allò que te i amb allò que fa. Per tant, serà una persona que no s’obrirà a noves experiències i serà rígida, estàtica, tancada,...

Penso que ser una persona insatisfeta no es quelcom negatiu com pugui semblar, sinó que es com un motor que et mou a provar, experimentar i anar-te enriquint al llarg de la vida. De la mateixa manera, ser una persona satisfeta amb tot el que te o fa, que podria semblar una cosa positiva, fa marcar un sostre o uns límits i la persona queda més limitada.

En conclusió, penso que el millor seria trobar un punt d’equilibri entre estar satisfet, però en alguns temes tenir un cert grau d’insatisfacció que et mogui a voler trobar noves sortides.

I una foto del viatge:

COMENTARI 6

Idees principals:

En el text anterior Kant ens dóna la seva opinió sobre la dignitat de les persones on diu que aquestes no tenen preu i que són un fi per a si mateix. També exposa el tema de la moralitat on diu que dins d’un regne de fins les persones seriem fins i no mitjans.

Títol: La importància de la moralitat.

Comentari:

Kant en el text considera que les persones són éssers que són fins per si mateixos, és a dir que serà la llei moral protegeixi als éssers que tenen un valor absolut, en si. L’autor diu també que tot té un preu, i que per tant tot allò que té un preu pot ser intercanviat. Però ens parla de la moralitat, on afirma que el fet de què l’ésser humà tingui moral fa el fet de no tenir preu.

Viatge!!!

Demà dia 18 marxem a Amsterdam-Brusel·las-Paris!! Ens veiem a la tornada!!

COMENTARI 5

Idees principals:
El text anterior d’Aristòtil ens parla de l’home on diu que té una funció específica que es basa en l’activitat de l’ànima i que l’home bo fa el mateix depenent de les virtuts que ell posseeixi. Les virtuts s’adquireixen al llarg de la vida.

Títol:
Cercant la felicitat

Comentari:

Aristòtil afirma que l’home bo també realitza l’activitat racional però, com diu en el text bé i meravellosament, i realitzar-la segons la virtut adequada. Per tant, quantes més virtuts posseeixi una persona, tindrà una vida més completa. Aristòtil defensa l’eudemonisme en que insistia que totes les activitats humanes es realitzen per un fi, que a la vegada se supedita als altres, els fins seran mitjans per a un fi últim. Creu que per ser feliç ha d’assolir les metes pròpies de l’ésser humà. Defensa la vida teorètica i la saviesa pràctica, teoria que creu que és impossible mantenir sempre una vida contemplativa i per això es necessiten altres formes de vida que proporcionin la felicitat i per arribar a la felicitat es necessiten dos tipus de virtuts, les dianoètiques (intel·ligència) i les ètiques (caràcter).

Estàs d’ acord amb el que diu Sòcrates “ ningú no fa el mal sabent que ho fa”

Sòcrates deia “ningú no fa el mal saben que ho fa”. Aquesta expressió crec que ell vol diu que ningú no fa el mal a consciència, per tant, que quan actuem bé és per què nosaltres sabem que està bé. Personalment penso que també hi ha persones que elles poden pensar que una cosa està bé quan en realitat està malament, ja que potser, el que en la nostra societat està bé en un altre està malament i que per això existeixen lleis i normes que ajuden a diferència entre el bé i el mal. No tothom actua igual, hi ha persones que coneixen el mal i només el fan per tal de “castigar” l’altre, és a dir, tenen constància d’aquell mal però ho fan igualment d’una manera intencionada. Per venjança o diners. També trobem persones que jo penso que no maten per matar, sinó què de segur que abans ho ha hagut de premeditar i fer un plantejament, per tant, sap que està fent un mal, per què sap que allò no és el correcte per això penso que aquestes persones tenen un problema mental, són persones asocials i tenen una consciència moral diferent als altres.

Video

Avui us porto un video de la Filosofia de la llibertat, a veure que us sembla. Doneu-me la vostra opinió:

Definicions

Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulten difícils de modificar.
Hàbit: repetició d’actes en una mateixa direcció que ens predisposen a obrar.
Virtut: hàbit que ens predisposem a obrar bé.
Consciència moral: és la capacitat de distingir entre el que és bo i el que és dolent.
Llibertat interna: és l’absència de cohesió interna.
Condicionament: l’home no té absoluta i total llibertat, però si la suficient per ser responsable dels seus actes.
Destí: llei segons la qual tot està escrit.
Determinisme econòmic: L’home està determinat per la infraestructura econòmica.
Determinisme genètic: que afirma que estem influenciats pel gens.
Ús regulatiu: consisteix en investigar tots els fenòmens com si estiguessin produïts per una causa.
Autonomia moral: afirma que el subjecte dóna a si mateix la seva pròpia llei.
Nivell preconvencional: nivell de consciència moral en el que una persona té per just el que satisfà els seus interessos.
Nivell postconvencional: nivells de consciència moral en el que la persona distingeix entre les normes de la societat i els principis morals universals. Consciència per damunt de la llei.
Responsabilitat moral: ha d’assumir la reparació dels danys fixat per les lleis.
Principi de responsabilitat: hem d’assumir les conseqüències de les accions per deixar el món no pitjor de com l’hem trobat.

Cançons de Llibertat

La Libertad - Andrés calamaro


Libre - Nino Bravo

"L’ésser humà està condemnat a ser lliure"

Personalment estic d’acord amb aquesta afirmació, ja que considero que l’home és lliure i que la llibertat ens permet expressar les reflexions i problemes que podem tenir al llarg de la nostra vida. L’home és capaç de prendre les seves pròpies decisions a través de la llibertat i tot i que pensem que no som lliures en algun moment determinat, tot ésser humà és lliure quan té la capacitat de decidir, d’escollir entre una cosa i una altra o de triar si fe el be o el mal. D’acord amb això, penso que l’ésser humà sempre mantindrà aquella llibertat interna que el permet decidir en la vida encara que estigui condicionada per alguns factors o bé aquelles que viuen en forts governs polítics.

Creus en el destí?

Personalment, crec que el destí existeix, però que no estem condicionats pel destí. Crec, que el destí no està escrit i que si ens equivoquem alguna vegada a la vida, podem reaccionar i corregir el que hem fet. Ningú sap que li passarà o esdevindrà en el futur, per això, dic que el futur no sempre està escrit sinó, que pot canviar-se o anar-se cap a un altre lloc, és a dir, que tot pot ser possible. Jo crec que el destí de les persones pot anar canviant al llarg de la seva vida, ja que un persona pot canviar de manera de ser o d’actuar segons les seves vivències i això el pot anar fent diferent.

Com a conclusió, crec que tota persona pot canviar el seu futur; realment, no està escrit en algunes de les accions que a vegades fem i que influeixen en el destí d'una manera bona o dolenta. Per acabar, vull dir que el destí o bé el futur, l’anem fent dia a dia i el construïm cada dia en el present.

Sóm lliures: Raons a favor i en contra

A favor:
-Podem decidir quins estudis podem fer.
-Som lliures a l'hora de parlar, de dir veritats o mentides.
-Podem pensar el que volem i com voguem.
-Escollir la nostra forma de vida i la nostra forma de ser.

-Tenim la capacitat d'actuar d'acord amb les circumstàncies que ens envolten.

En contra:
-No podem escollir el nostre naixement; ni quan fer-ho.
-També, des del punt de vista científic no escollim la nostra genètica.
-Quan estem sotmesos a una dictadura, no tenim llibertat d'expressió.
-La mort, ja que no la decidim, per tant, no som lliures.

-Situació pilítica.

-S’han de mantenir unes pautes de conducta.

Jean-Paul Sartre (1905-1980)

- És un dels màxims exponents del existencialisme.
- També ho són Heidegger i Jasper.
- Va ser el filòsof de la llibertat.
- L'existencialisme diu: "L'existència precedeix de l'essència" és a dir primer esxistim i després ens fem. Ens anem construint la vida.
- Satre deia: "Ningú néix cobard o valent, sinó que ens fem" Aquest filòsof era ateu.
- A més, creu que cadascú ha d´escollir el seu camí, sempre estem triant, fins i tot quan no triem.
- Tot projecte és destinat al fracàs (la mort).
- Obra destacada: la nàusia.

Tipus de Fal·làcies

Exemples de fal.làcies

1. Preguntes complexes
Ja has trobat les meves ulleres?

2. Argument ad ignorantiam
Ara en molts autobusos trobem: “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”

3. Argument circular
Per què pinta quadres? Perquè és pintor.

4. Argument ad hominem
Pot ser un exemple, actualment molt pares volen que els seus fills tinguin una carrera per desprès aconseguir una bona feina, quan potser ells no en tenen cap i per això els fills no ho volen.

5. Argument d’autoritat
Moltes marques, defensen que el seu producte ha estat demostrat científicament i realment no et mostren aquestes proves.

6. Argument ad baculum
Actualment, en els paquets de tabac posen les conseqüències que pots patir si fumes de manera que intenten convèncer de no fumar.

7. Argument ad poulum
Anuncis que anuncies productes que t’ajuden a estar millor, però en realitat els actors/actrius que utilitzen no la'n utilitzat.

8. Argument ex populo
Tots els pares deixen tenir mòbil, per tan, jo he de tenir-ne.

9. Argument post hoc, ergo propter hoc

Alguns jugadors quan entren al camp no trepitgen la línia blanca per què, un dia els hi va portar bona sort.

10. Generalització precipitada

Tots els xinesos tenen els ulls allargats.

11. Argument del pendent relliscós

Si faig cas avui a la meva cusina desprès tembé li hauré de fer-li cas, per tant, no li faig cas.

COMENTARI 4

1.Idees principals

El text anterior en parla de l’home i del llenguatge que l’envolta. Ens diu que el llenguatge forma part d’aquest nou univers en que vivim i que sense el llenguatge no podríem veure ni conèixer res del que sabem i que formen la nostra cultura.

2.Títol

Món simbòlic

3.Comentari

Aquest fragment tracta de què l’home no pot escapar del seu propi assoliment, i s’ha d’adaptar a les noves condicions. Com diu en el text, l’home ja no viu en un univers físic sinó, en un univers simbòlic que és el món on trobem tota mena de les experiències, apreses individualment o bé socialment. El llenguatge, pertany a aquest univers i en forma part. L’autor creu que l’activitat simbòlica va avançant i com a conseqüència retrocedeix la física. Tots els coneixements que l’home pot anar adquirit contribueixen en aquest sentit. Per tant, el llenguatge, és indispensable per controlar la realitat i contribueix per donar sentit als objectes del nostre entorn.